Vaig seguir la cerimònia amb una barreja d’emoció i d’orgull. Ho vaig veure per televisió, però amb l’impacte tendre d’haver visitat la Sagrada Família uns dies abans, conscient que assistir a la jornada inaugural amb el Papa seria un privilegi reservat al pom de dalt. Haver estat en persona en l’escenari de les meravelles certificava que allò que oferia la televisió existia en realitat. Meravellós, encisador, poètic. Com ha escrit el periodista i editor Julio Llorente, “només hi ha poesia en el miracle, en la novetat, en l’excepció. Tota la resta, aquella trama de fets insignificants anomenada quotidianitat, és prosa”. Si volen, l’explicació de tot el que vèiem estava en la frase de Gaudí que van escriure els drons en el cel de Barcelona en l’hora blava: “Primer l’amor, després la tècnica”. Sense amor és impossible crear el que hem vist. Sense tècnica no és possible desafiar l’irrealitzable. Deia l’eternament citat Chesterton que les úniques paraules que li agradaven per descriure la realitat eren les que utilitzaven els contes de fades: encant, encís, màgia. Chesterton, citat per Julio Llorente, reflexionava: “Un arbre dona fruits perquè és un arbre màgic. L’aigua corre pel pendent perquè està embruixada. El sol brilla perquè està encisat”. El temple de la Sagrada Família sedueix perquè neix de l’amor. Tanmateix, no tothom ho veu així. George Orwell va qualificar el temple “com un dels edificis més lletjos del món”, i Picasso, no se sap si irònicament, va suggerir que “calia enviar Gaudí als inferns”. Ospedreta!
Sessió: No iniciada
