Mentre els anys curen ferides i els petons creen addiccions, el rock’n’roll va posant música de fons. Està ben clar que el rock’n’roll no ha mort però és innegable que cada vegada ‘envelleix’ més, almenys així passa entre tots els qui tenim el rock’n’roll com el millor art de les nostres vides.
Cada cop són més els rockeros que ens esperen al Gran Hotel, encara que millor que segueixin esperant molt de temps més. El rockero és fort perquè així ho va fer la societat, el rockero no és diabòlic sinó temut per ser diferent i el rockero és amor i pura passió.
Els més grans del rock’n’roll, com tots els humans, tenen data de caducitat, però les seves obres queden perennes als anals de la història. A més, en aquests temps d’apoderament de les dones resulta paradoxal el triomf de la ‘música basura’ com el detestable ‘reguetonto’ que les tracta com simples objectes quan el rock sempre s’hi ha referit com l’ésser més perfecte de la creació.
Fruit d’això hi ha aquelles balades que mostren la part més romàntica d’una música que es porta a la sang, se sent a l’ànima i es canta amb el cor. El millor art de la meva vida és el rock’n’roll i la carícia més bonica és una bella cançó de rock’n’roll.
El temps no s’atura, els anys passen i el pòsit del rock’n’roll, sense un relleu generacional excessiu, es manté fresc despertant unes sensacions úniques que només se senten amb el rock’n’roll, perquè si l’amor fos com el rock seria etern.
El rock’n’roll, això sí que és amor etern… Oh yeah!
