El ple del Tribunal Constitucional (TC) ha estimat parcialment el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP contra determinats preceptes de la llei 12/2023 pel dret a l’habitatge, per raons competencials i substantives. Un dels preceptes que es va impugnar però que ara ha estat ratificat és la creació de topalls als preus dels lloguers en zones tensionades. En canvi, sí que s’ha anul·lat l’obligació dels grans tenidors d’acreditar si la part demandada és vulnerable o no quan s’iniciï una demanda de desnonament.
El maig passat el TC ja va resoldre un recurs de la Junta d’Andalusia contra la mateixa llei, cosa per la qual una gran part del recurs del PP ja queda desestimat. El recurs al·legava un excés en les competències estatals, vulneració de l’autonomia local i un excés en l’exercici de la competència sobre legislació civil. També recorria per vulneració del dret a la propietat.
La sentència desestima totes les impugnacions competencials, entenent que suposa un legítim exercici de les competències estatals. La queixa relativa a l’autonomia local també es descarta perquè el grau en què es redueix la capacitat decisòria dels ajuntaments és correlatiu a la importància dels interessos supralocals afectats. També es desestima la impugnació sobre la informació mínima que la persona interessada en la compra o l’arrendament d’un habitatge en oferta podrà requerir abans de la formalització del contracte perquè resulta, enquadrat en les competències establertes a la Constitució. La finalitat del precepte és garantir la transparència de l’operació contractual, per més que la regulació també busqui protegir el dret a l’habitatge.
Pel que fa a la disposició final que imposa una modulació de la renda del contracte d’arrendament d’habitatge a la zona de mercat residencial tensionat, la sentència aprecia una relació raonable o equilibri just entre els mitjans emprats i la finalitat pretesa. La mesura afecta el dret de propietat sobre l’habitatge, però no vulnera el contingut essencial d’aquest, tenint en compte que es projecta sobre una expectativa de benefici econòmic que no el conforma, ja que no s’obliga a posar l’habitatge al mercat de lloguer i no s’obliga, en cap cas, a fixar un preu antieconòmic. La restricció no és irraonable ni desproporcionada, atès que la renda màxima es fixa en un valor objectiu determinat per referència al valor de mercat i, en tot cas, aquesta limitació té una vocació de temporalitat.
En darrer lloc, s’examinen dos apartats de la disposició final cinquena de la llei, que modifiquen diferents aspectes de la llei d’enjudiciament civil per establir requisits per a l’admissió a tràmit de les demandes de recuperació de la possessió i d’inici de la via de constrenyiment a la subhasta de béns immobles. Els recurrents impugnen l’obligació, comuna per a les dues pretensions, d’acreditar per part del demandant que és un gran tenidor d’habitatge si la part demandada es troba o no en situació de vulnerabilitat econòmica. La sentència entén que les mesures no són raonables i proporcionals. Això porta a l’estimació del recurs en aquest punt, i també a d’altres per connexió o conseqüència.
Han anunciat vot particular els magistrats Ricardo Enríquez, Enrique Arnaldo, Concepción Espejel, Cessar Tolosa i José María Macías.