Lleó XIV no s’ha limitat a fer un ús de cortesia del català durant la seva estada a Catalunya. El català ha estat la llengua utilitzada pel Papa en tots els d’actes, litúrgics, pastorals i lúdics. Ho ha fet, a més, d’una manera força correcta. Una manera que ha evidenciat un esforç d’aprenentatge, més enllà de la fama de políglotes dels apòstols, per obra i gràcia de l’Esperit Sant. La catalanitat s’ha colat en els actes camuflada de religiositat. No hi ha hagut senyeres, sospito que intencionadament per no polititzar. Però hi ha hagut El Virolai, no només a Montserrat, sinó també en els actes celebrats en l’Estadi Olímpic de Montjuïc. El Virolai no és només un cant de lloança a la Moreneta. El Virolai és també una tonada patriòtica que va fer d’himne nacional quan el franquisme va prohibir Els Segadors. La peça amb lletra de Jacint Verdaguer i música de Josep Rodoreda va acompanyar Lluís Companys en la proclamació de l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934. A Incerta glòria, Joan Sales relata que els soldats de l’exèrcit republicà quan travessaven els Pirineus en retirada cap a França, feien l’última mirada a Catalunya cantant El Virolai. El Museu de Badalona recull el fragment: “Com podia oblidar mai aquell moment, quan ja arribats a la carena dels Pirineus i mirant allà al lluny la gran plana de pobles i ciutats que fumejaven, com un adeu a la pàtria crucificada que anàvem a abandonar, vam entonar El Virolai! Tots, fins els anarquistes…”. A veure si tant Virolai davant el Papa serà un altre miracle de Gaudí.
Sessió: No iniciada
