El mirall de l’educació

Si els ulls són el mirall de l’ànima, el comportament de les persones en un matx de futbol és l’espill de l’educació. Una realitat és ben palesa tan en l’àmbit professional com en el futbol base. En aquest darrer nivell he comprovat, gràcies als partits del fill d’uns amics, el Iago, vinculat des de petit al Bordeta (primer com a jugador, després com a entrenador), que en les darreres dècades el tema no ha canviat gaire. Els jugadors, exceptuant algun brètol, solen comportar-se bé. És més, els més petits resulten graciosos, protagonistes d’escenes divertides com quan veus algun menut assegut tranquil·lament al camp en ple partit, o el despistat que xuta i la fica a la seva pròpia porteria. Fins i tot resulta entranyable la celebració conjunta per part de tots dos equips quan un d’ells fa gol. Amb els progenitors, però, el tema és diferent. La majoria són correctes, però n’hi ha uns quants que semblen sortits del Bronx dels anys 80, amb insults gruixuts de vergonya aliena. No fa gaire, en un partit aleví en el que jugava una noia de davantera, la mare no parava d’insultar amb una agressivitat inusitada (gamberro! que l’està abraçant!) al noiet de l’equip rival que marcava la nena, i que es limitava a fer de defensa sense cap més connotació. Resultat: el xiquet va acabar enfonsat i l’entrenador el va canviar. Aquest dissabte, en canvi, hem gaudit al camp del Magraners d’un gest exemplar: una mare demanant al seu fill que es disculpés davant el rival adolorit per l’entrada dura (tot i que involuntària) que havia fet el seu nen. Sembla que encara hi ha esperança…