La Paeria ha presentat un pla per impulsar l’ús del català. Un dels problemes que lastra l’ús social del català és el costum que tenim de contestar en castellà quan algú ens parla en una llengua que no és el català. Pere Calders explicava una anècdota per il·lustrar la incoherència d’aquest hàbit lingüístic. “Un dia –relata l’escriptor– tot esperant torn per comprar nata en una granja del barri, vaig assistir a una conversa entre la grangera i una clienta. Parlaven en un català col·loquial, sense gaires sorpreses, però la clienta duia un gos petit i bellugadís, que no parava d’ensumar i de fer l’intent d’alçar la pota. ‘Estáte quietu, cariñu, que molestas a los señores…’, deia la senyora al gos, cada vegada que aquest botava. Després d’un parell o tres de vegades de repetir-se l’escena, no em vaig poder estar de preguntar a la senyora si el gos era castellà. I ella em va respondre: ‘No, no! És d’aquí. Però quan era cadell, teníem una criada andalusa que el va acostumar a escoltar en castellà. I miri el que són les coses: el meu marit i jo ens hem acostumat a seguir-li el corrent. Però pensi que és un gos intel·ligentíssim, i si li parla en català, ho entén tot. -Oi monada meva?’, afegí tot adreçant-se al gos. I el gos va remenar la cua, amb el posat d’entendre perfectament de què anava”. L’escriptor conclou que tothom, si no se’l contraria, acaba per entendre-ho tot. No cal canviar de llengua.
Sessió: No iniciada
