El 19 de maig del 2015, ara fa deu anys, el músic andalús Manuel Molina va marxar al Gran Hotel amb només 67 takos. El guitarrista flamenc va ser molt conegut per la seva brillant etapa com Lole & Manuel entre 1972 i 1993 fent duet amb la que va ser la seva dona, la cantant Dolores Montoya, amb qui va tenir una filla, Alba, també artista.
“De amores llora una rosa y le sirve de pañuelo una blanca mariposa”, resa la lletra d’una de les peces més sensibles del que als anys 70 es va anomenar ‘rock andaluz’. Recordo que en aquella època ‘hippy’ molts estaven platònicament enamorats de Lole, aquella gitana morena d’aspecte dolç, silueta espigada i llarga cabellera negra.
“De tanto volar, sedienta de tanto vuelo, en un charco de agua clara la alondra se bebe el cielo”, entonava el duo en el seu segon àlbum, ‘Pasaje del agua’. Lole & Manuel va actuar a Lleida, concretament al Trident -actual Boîte- als principis dels 80 davant un públic entregat que en aquella època mirava cap al sud. ‘Tu mirá’ era la seva cançó fetitxe.
Amb el pas dels anys la parella va seguir per diferents camins, cosa que no va ser impediment perquè Manuel Molina seguís com a referent de les noves propostes del nou flamenc. Ell deia que no hi ha res dolent a fer sonar una bateria per buleries i va fer els seus primers passos amb Chiquetete. El 1968 es va integrar al grup Smash, banda sevillana considerada pionera del ‘rock andaluz’.
En aquella etapa va obtenir un gran èxit amb una cançó del 1971, construïda sobre el pal flamenc del mateix nom i amb lletra en castellà i anglès que molts de per aquí haurien d’escoltar: ‘El garrotín (de la vera de San Juan)’… Oh yeah!
