Són quarts d’una i l’staff de LA MAÑANA acaba de fer la reunió per encarar el dia. Tot apunta a què la baralla multitudinària de la Mariola, que va passar la mitjanit de dilluns, acapararia l’atenció mediàtica. Les ràdios de Barcelona en parlen a les seves tertúlies i els vídeos del moment dels fets es fan virals per les xarxes. Però no. Aquella no seria la notícia de portada de l’endemà, tot i que hi tindria un petit espai. Perquè l’atenció mediàtica es va situar a quarts d’una en una apagada de llum que semblava curta i que es va convertir en un dels moments més crítics que ha viscut el país els últims anys.
Als pocs minuts del tall de llum la Guàrdia Urbana va començar a regular el trànsit a la cruïlla entre Príncep de Viana i Prat de la Riba. També davant de l’estació de Renfe, entre altres punts de la ciutat. Durant un període curt de temps els periodistes d’aquest diari rebien missatges de mòbil que informaven del tall de llum en diversos punts de la ciutat. Primer es va pensar en una apagada a Lleida però poc després van arribar notícies de Balaguer, les Borges Blanques, Mollerussa i el Pont de Suert. Fins que es va saber que també afectava Barcelona, Catalunya i Espanya sencera. També Portugal i altres punts del sud de França.
La cosa era greu i a la redacció no hi havia ni llum ni internet. Tampoc línia telefònica. Els mòbils van començar a fallar i ja no van donar gairebé senyal fins ben entrada la nit, tret d’algunes operadores que mantenien una mínima cobertura. El diari es va reorganitzar per encarar el que havia de ser (a l’hora de dinar ja era clar que seria així) una de les notícies de més impacte dels darrers temps. I no era per menys. Tothom estava desconnectat. Una societat acostumada a estar en línia contínuament no disposava d’internet però tampoc de llum. Ni de telèfon. Era crític. I més.
Els periodistes van començar a sortir al carrer per captar les sensacions de la gent i l’afectació que l’apagada ja tenia en tots els sectors econòmics de la ciutat, de la demarcació i del país. També a l’estació de Lleida-Pirineus, molt pròxima a la redacció de LA MAÑANA. El temps passava i la llum no tornava. Els nervis creixien en proporció a la feina d’organitzar-se per narrar aquesta realitat. Un diari no es pot plantejar en cap moment no sortir al carrer perquè sempre és fidel a la cita dels seus lectors. Amb l’ajuda d’ordinadors portàtils es va anar avançant feina i al vespre alguns periodistes van aprofitar la llum que ja hi havia al forn Sant Ruf, proper a la redacció, per escriure cròniques del dia i connectar els portàtils a la corrent elèctrica per carregar bateries. Els mòbils encara no funcionaven i la llum no havia tornat. Ni ho va fer fins a quarts de dos de la matinada pel cap baix. Massa tard per treure una edició de diari. Aquesta redacció ja s’havia reorganitzat per distribuir-se en les cases que ja tenien llum i internet mentre que un altre grup es va desplaçar al pis d’un familiar del cap de fotografia, Tony Alcántara (també amb llum i connexió). Es va muntar una redacció improvitzada coordinada amb la resta de professionals i es va poder tirar endavant un diari a 24 pàgines amb màxima atenció a l’apagada. “El diari té tendència a sortir”, deia Ramon Badia. I va ser precisament això. Perquè la cita amb els lectors sempre és per tots els periodistes un bé a preservar capaç de véncer fins i tot una apagada general.
