El 8 de Març del 2020 era un dia normal. Feia sol i bon temps. Se celebrava el Dia Internacional de la Dona, els camps de futbol eren plens i ningú es pensava que tot canviaria (gairebé) d’un dia per l’altre. Mentrestant, a Castellserà van saltar totes les alarmes. Una dona de 82 anys que el dia abans havia arribat d’una excursió de l’Inserso a Benidorm havia mort. De què? No se sabia. Però els Mossos van acordonar el carrer i als familiars no els van deixar pujar a casa. Se sospitava ja del coronavirus.
Tot i que la Llombardia ja feia dies que estava confinada a Catalunya (i Espanya) ningú temia res. Almenys, ningú a peu de carrer. Des de finals d’any als mitjans es parlava d’una pneumònia estranya que afectava la Xina i que havia obligat a tancar el mercat d’animals de la ciutat de Wuhan. El virus va arribar a Itàlia i a altres països però els missatges eren de tranquil·litat. Pocs dies abans, LA MAÑANA va obrir diari amb el cas d’un grup d’estudiants Erasmus de la UdL que estaven a les zones confinades i que no podien tornar a casa. En paral·lel, un grup d’estudiants de l’IES Ciutat de Balaguer també havien anat de viatge de final de curs a Itàlia, tot i que no a les zones afectades per la pandèmia (la Llombardia). En resum, fins llavors tot era normal però ja hi havia símptomes que feien presagiar que alguna de grossa estava a punt d’arribar.
El 8 de Març a la tarda la tranquil·litat era total a Lleida. Menys a Castellserà. Una amiga de la dona que havia mort al tornar del viatge també es trobava malament. La van ingressar a l’Arnau de Vilanova i el dia 9, l’endemà, es va confirmar el positiu, el primer detectat a Lleida. Es donava la circumstància que també havia arribat de Benidorm amb el mateix autocar. L’endemà la delegació de Salut a Lleida va convocar una roda de premsa multitudinària (encara no s’havien popularitzat les mascaretes) per explicar què se sabia d’aquest primer cas i donar consells a una ciutadania perplexa per una malaltia que fins llavors només havia vist a la televisió. La incredulitat encara era total i el mateix dilluns 9 de març Mollerussa encara comptava en fer la Fira de Sant Josep. Els missatges, però, no convidaven a l’optimisme. Aquella mateixa tarda, Salvador Illa, llavors Ministre de Sanitat, va recomanar no viatjar si no era imprescindible i que la gent amb símptomes es quedés a casa.
Però què eren els símptomes? Ningú ho sabia del cert perquè aquella malaltia era nova i la Xina, que és d’on suposadament va sortir, no n’havia donat massa detalls. Aquell dilluns les notícies que arribaven ja eren molt desconcertants. Itàlia va quedar tota confinada (no només la Llombardia) i l’Organització Mundial de la Salut va declarar la pandèmia. A partir d’aquí tot es va succeir en cadena.
El dimarts 11 de març ja hi havia tres casos de coronavirus confirmats a Lleida (dos eren dones que viatjaven a l’autocar de Benidorm tot i que es va confirmar que la que va morir diumenge a Castellserà no tenia Covid). Hi havia nervis a Salut per fer tot el rastreig de contactes perquè en aquell autobús hi anaven 56 persones, que finalment van confinar. La inquietud de la gent anava en augment. Al mateix diari del dia 11 ja hi ha un peu de foto amb aquest titular: “Un supermercat de Balaguer fa net de productes alimentaris”. La gent ja havia començat a acaparar productes de primera necessitat en massa conscients que se’n preparava una de grossa. No hi havia pànic però sí molts nervis. Aquell mateix dimecres va sortir per televisió el director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries. Fernando Simón va anunciar que se suspenien els viatges de l’Inserso i els actes de més de 1.000 persones. Alhora es començaven a cancel·lar en cadena tota mena d’actes. Sevilla va suspendre les processons de Setmana Santa i València les Falles mentre que es va determinar que l’esport professional i no professional jugués a porta tancada.
L’endemà dimecres la situació d’emergència anava en augment. Mollerussa va anunciar la suspensió de la Fira de Sant Josep i una rèmora de notes de premsa arribaven al diari anunciant la cancel·lació d’actes culturals. Era només l’avantsala de tot el que havia d’arribar i finalment es va decidir tancar les escoles i les classes a la universitat. A Lleida ja hi havia 17 casos de Covid-19 (a Catalunya se’n comptaven 148 i a Espanya 1.600). Era només estadística perquè segurament n’hi havia molts més. El dijous la funerària va trucar al diari per demanar que donessin el missatge que la gent no anés al tanatori si no era imprescindible. Alhora es va saber també que als morts per Covid no se’ls podia vetllar ni fer funeral, un protocol que les funeràries no havien vist mai.
Ningú sabia del cert què passava i les notícies eren cada dia pitjors. El president Torra va confinar Igualada per l’augment de casos i la situació al seu hospital era crítica. La gent començava a fer llargues cues als supermercats i les prestatgeries quedaven buides. L’endemà divendres la premsa deia al matí que a Fernando Simón li havia canviat la cara. A les tres de la tarda sortia Pedro Sánchez per anunciar l’estat d’alarma i el confinament. I el diumenge 15 els carrers de Lleida van quedar deserts. La pandèmia havia arribat i no era una grip.
