”Si ens confinen haurem de tenir la nevera ben plena de cerverses”, bromejàvem amb el company Sergi Martí mentre tota la Llombardia ja estava tancada. Es veia lluny tot plegat això de la pandèmia i ens créiem immunes. De fet tot, era normal el diumenge 8 de març del 2020 quan va arribar la notícia que s’havia activat un protocol (ningú sabia ben bé quin) per la sospita d’una mort a Castellserà que podria ser a causa del Covid.
I el dilluns ja començava a ser tot diferent. Hi havia nervis. Al vespre va arribar la notícia del primer cas confirmat de Covid. No era la dona morta a Castellserà després de tornar d’un viatge de Benidorm sinó una companya seva que un equip mèdic es va encarregar de portar a l’Arnau per aïllar-la. De fet era una situació que només havíem vist a les pel·lícules. Dimarts ja era diferent de dilluns i el Govern del l’Estat, a través de Fernando Simón, començava a donar directrius, a prohibir actes d’acumulació de persones i a recomonar que no es viatgés si no era imprescindible. Com que no sabíem com acabaria tot plegat a al redacció vam decidir fer dos equips. En termes d’intel·ligència artificial diria que ens vam clonar. Uns a casa i els altres al diari, treballant en línia i provant el que una setmana després ja seria la tònica general: el teletreball. Durant aquella setmana, però, s’anaven succeïnt les notícies negatives. Al correu electrònic no parava d’arribar comunicats de suspensió de tota mena d’actes. Fins que a mitja setmana el llavors president Torra va ordenar acabar les classes de manera súbita. Pinten bastos, em vaig dir a mi mateix. Com dic, els nervis anaven augmentant. Vaig trucar a una font de l’Arnau de Vilanova i em va dir que veien venir una onada gegant sense saber exactament com parar-la. Els sanitaris en general van ser els nostres herois durant molts dies. I a les vuit del vespre sortíem a aplaudir-los. Però la incredulitat encara era màxima. El mateix dijous, dos dies abans de l’anunci de confinament, vaig anar a la Finca Prats a entrevistar Miquel Iceta, llavors primer secretari del PSC. Havia fet un dinar amb empresaris i jo en vaig saludar uns quants a la sortida. A l’arribar a redacció es notava nerviosisme. Al carrer també. “Si tanquen els negocis potser pararan el virus però ens fotran a la misèria”, deia jo a l’amo de bar de davant. I finalment van tancar. Eren imatges mai vistes. Inèdites. Personament recordo dos moments en els que em vaig adonar que això no era un virus qualsevol. El Xavier Manau, subdirector, té el despatx davant meu. Va entrar i em va ensenyar l’àudio d’una infermera: “Això no és una grip, destrossa els pulmons!”, deia afectada. L’altre moment va ser quan el Genís Casanova em va dir que la funerària ens demanava que ningú anés a donar el pèsam al tanatori, un detall no menor que alertava que el moment era greu. De la pandèmia en recordo moltes fotos també però una en especial: la de dos treballadores d’una residència abraçant-se amb els EPI’s posats. Malgrat tot hi havia vida. I sentiments. I encara que no sé si vaig córrer a comprar birres al saber que ens confinaven el que sí recordo és que per uns dies vam deixar de somriure.
