El Columpio Asesino va deixar de balancejar-se definitivament el cap de setmana passat amb dos concerts a Madrid. Després de dues dècades i mitja del seu primer enregistrament la banda navarresa ens ha deixat amb el ‘Toro’ clavat a les nostres venes. Els germans Arizaleta -Álvaro i Raúl- van fundar el 1996 a Pamplona juntament amb altres músics la ‘llavor’ de la banda ja llavors difícil de classificar.
El 1999 arribaria la seva primera maqueta amb els seus viatges de promoció amb parada inclosa a Lleida i entrevista que qui subscriu va tenir l’honor de fer-los. Amb el nou segle el grup comença a guanyar visibilitat en concursos la qual cosa va possibilitar el seu primer àlbum homònim el 2023 fins a un total de sis amb ‘Ataque celeste’ (2020) l’últim que es va publicar uns dies abans de la declaració d’estat d’alarma que va truncar els seus plans.
Amb el grup tocat, la malaltia del baixista i compositor Daniel Ulecia anunciava aquest adéu que s’acaba de produir amb aquest músic ja al Gran Hotel des del 1 de març passat. En un constant ‘balanceig’ entre el punk, el postpunk, el rock, el pop alternatiu i l’electrònica, El Columpio Asesino abasta molts gustos. Recordo que em vaig quedar meravellat amb el seu disc ‘Diamantes’ (2011) quan el vaig escoltar per Radio 3 i no vaig dubtar a incloure’l a la meva discografia.
No hi ha hagut heavymetalero més radical que no s’hagi rendit a peces com aquest ‘Toro’ que et fa moure sense voler: “Te voy a hacer bailar toda la noche. Nos vamos a Berlín, no quiero reproches…”. És una llàstima, però inevitablement El Columpio Asesino ja no es balanceja… Oh yeah!
