Ja he vist ‘La llegenda del Canyut’, l’anunci amb el qual Estrella Damm ens obsequia cada estiu i que aquest cop serveix també per commemorar els 150 anys de l’empresa. La història d’aquest personatge misteriós que espera la seva dulcinea et pot enganxar més o menys, però la veritat és que la firma cervesera no ha reparat en despeses i hi ha aplegat un bon grapat de catalans famosos, com el pastisser Jordi Roca, els futbolistes Cucurella, Èric Garcia o Clàudia Pina, actors com Álvaro Cervantes i Laia Costa, la cantant Mushka, la model Jèssica Goicoechea o el youtuber Nil Ojeda. Vist l’audiovisual, hi ha una qüestió que em grinyola de tal manera que ni m’atreu el relat ni me’l sento sentimentalment proper. És cert que l’ensenya ha fet gala sempre de la seva essència barcelonina, lligada tant a la ciutat comtal com al Barça, però tampoc no ha renunciat a la bandera de la catalanitat mediterrània. Sentir una vintena de protagonistes parlant en un perfecte català central, sense cap altra varietat lingüística més enllà d’un balear testimonial, em sembla una negació de la diversitat catalana. No és estrany, però. Diria, fins i tot, que el fenomen va a més. Aquesta setmana, mentre sentia a la tele com cantaven el Virolai davant el Papa a la Sagrada Família, em va semblar tant exageradament català central que no el vaig considerar ni culturalment propi. Com amb la cervesa, potser perquè eren símbols purament barcelonins. Em dec estar fent vell, però això de negar el català ponentí cada cop m’empudega més. Sisquere mos entenguesson!
Sessió: No iniciada
