El Vaticà va encarregar un llibre sobre el Papa Francesc a l’escriptor Javier Cercas. El va escollir perquè havia seguit la seva trajectòria i sabia que era ateu. Cercas es va pendre uns dies per a reflexionar i va acabar acceptant la proposta posant una única condició: que pogués entrevistar cara a cara al Papa, encara que fossin només cinc minuts.
El resultat és un llibre de 472 pàgines que va ser un dels més venuts per Sant Jordi: El loco de Dios en el fin del mundo. L’he llegit perquè, a nivell periodístic, em sembla fascinant que algú hagi pogut entrevistar amb total llibertat a un personatge tan rellevant. I no em considero creient, més aviat al contrari, si bé és cert que he estat escolaritzat sota la influència catòlica i sempre deu quedar alguna cosa.
Els meus pares son ateus, els meus padrins son creients i la influència de l’esglèsia catòlica en la societat és encara evident. A mi, em van batejar perquè així ho van voler els meus avis, vaig fer la primera comunió perquè ho vaig demanar jo però no m’he casat per l’església perquè ho considero una autèntica xorrada. D’una banda, la creu de Crist no em sembla res massa diferent del que podria ser el símbol de Nike; de l’altra, em sembla fascinant tot el que representa l’església i considero que té un gran poder per a millorar la societat.
“Soy ateo. Soy anticlerical. Soy un laicista militante, un racionalista contumaz, un impío riguroso. Pero aquí me tienen, volando en dirección a Mongolia con el anciano vicario de Cristo en la tierra…”. Així comença el seu llibre Javier Cercas. I d’aquí en ve una part del títol: “el fin del mundo” és Mongòlia, un país on només hi ha un 2% de catòlics i allunyat de Roma.
Roma representa, segons el Papa, tot el pitjor de l’església catòlica: l’opulència, l’ostentació… i a Francesc el van conéixer com el Papa de la perifèria perquè va voler viatjar allà on ningú volia anar. I va voler transmetre els valors de Sant Francesc d’Assís; d’ell prové el nom que va triar quan va deixar de ser Jorge Bergoglio per a convertir-se en Papa. Francesc d’Assís era un home de família rica que va abandonar una vida de luxes per a convertir-se en missioner i viure com un pobre. S’autoanomenava “el boig de déu”, d’aquí l’altra part del títol del llibre: “El loco de Dios”.
Bergoglio, el papa Francesc, va voler humanitzar l’església, apropar-la als pobres, allunyar-la de les elits, fer-ne expiar els seus pecats i modernitzar-ne el discurs. Segurament no va aconseguir avançar tot el que hauria d’haver avançat i hauria d’haver estat més contundent perquè molts paguessin pels delictes que van cometre. Però ara que 133 cardenals escolliran el nou Papa, espero que el successor continuï i millori la obra de Francesc. L’església no pot tornar al passat, ha d’avançar cap al futur. Segons Cercas, el 80% d’aquests cardenals han estat escollits pel propi Bergoglio, per tant, és lògic pensar que el successor seguirà la línia marcada. Però llegeixo que hi ha molts interessos. Espero que guanyi la bondat.
Jo no crec en la vida eterna tot i que em costa imaginar què significa estar mort. Però… per què discutir-li a algú l’existència de Déu si això el fa ser més feliç i millor persona? La idea d’eternitat és atractiva per a qualsevol ésser humà i en això es basa la religió. Però la religió ha de servir per a construir un món millor i massa vegades només ha servit perquè uns quants se n’hagin aprofitat.
