Aquesta setmana hem conegut una sentència dictada pel Tribunal Superior de Catalunya que posa en perill la correcta efectivitat del dret a la mort digna que va voler consagrar la llei orgànica que regula l’eutanàsia.
Es discutia el dret d’un pare a impugnar la resolució que autoritzava la prestació de l’ajuda per a morir que havia sol·licitat un home de 54 anys. Al mes de juliol de l’any passat, la Comissió encarregada havia atorgat l’autorització que l’interessat li havia demanat i havia obert el camí cap a l’efectivitat del seu dret a morir dignament. El seu pare va impugnar aquella decisió davant d’un jutjat contenciós de Barcelona, que va inadmetre el recurs negant que tingués aquesta possibilitat d’impugnar-la. El pare va apel·lar la resolució i ara el Tribunal Superior de Catalunya li ha donat la raó i ha decidit que el recurs era admissible i que s’ha de tramitar.
El resultat final que tindrà tot aquest procés no el sabem. Veurem què es decidirà quan el jutjat decideixi la impugnació i, amb tota probabilitat, què és el que acabarà decidint el Tribunal Superior si es torna a apel·lar aquella decisió. Però sí que sabem un resultat segur d’aquestes actuacions: que una persona adulta fa un any que espera que se’l deixi i se li faciliti morir amb dignitat. I també sabem que és gairebé segur que tardarà mesos encara a veure reconegut efectivament aquest dret.
Estic parlant de drets de la persona. Però és clar que a sota hi ha el patiment i l’angoixa que deu experimentar l’interessat i que representa just el contrari de la dignitat que volíem defensar per a aquesta persona en concret i per a tots nosaltres.
La decisió del Tribunal Superior es basa en arguments jurídics importants, gens menyspreables. Sembla clar que les autoritzacions de les Comissions de Garantia i Avaluació han de poder ser revisades pels tribunals, com ho son totes les decisions administratives. Ja no ho és tant el perquè la llei de l’eutanàsia no va preveure un procediment específic i sumari per aquestes revisions, com es fa per exemple, en casos d’autoritzacions d’entrada en domicilis o del dret de manifestació. I no ho és gens quan es contempla el cas concret d’un pare que, pel que sembla, no tenia pràcticament relació personal amb la persona interessada i que planteja l’oposició en un context marcadament ideologitzat.
Ningú ha dit que la feina dels legisladors ni la dels jutges sigui fàcil. La societat els exigim que sàpiguen donar resposta a les necessitats concretes de cada moment. Crec que en aquest cas no s’ha fet. El dret a morir dignament és un avenç social que s’ha vist frustrat en contra de tota lògica.
