Diem que una planta és molt gitana quan sap créixer en circumstàncies diverses i prospera malgrat les dificultats. Sembla una expressió despectiva però reconeix una qualitat o un conjunt de qualitats envejables. Aquesta ha estat sovint l’actitud dels paios cap a la comunitat calé. Una mirada condescendent des d’una suposada superioritat però amagant en el fons una certa enveja per l’autenticitat i pel romàntic esperit lliure del que viu pels camins. La realitat és que ni tant, ni tan poc. No es pot generalitzar ni cal perdre el respecte i és cert que la relació entre paios i gitanos ha estat difícil en alguns moments, però ens ha deixat un llegat ric i important que hauríem de valorar.
Precisament aquest any es compleixen sis segles justos del document reial que estableix un primer contacte de les nostres terres amb unes famílies d’origen llunyà que des d’aquells dies són part de la nostra comunitat i de la nostra història. Bohemians o egipcians, i tots els noms posteriors del poble rom arribaren en diverses migracions des del nord de l’Índia i s’incorporaren a la població europea i mundial. Malauradament han estat perseguits per la seva manera d’entendre unes formes de vida que escapaven al control dels poders públics que volen a tothom lligat a la terra dels amos. Però encara que mantinguin alguns trets propis i tradicions que al llarg dels segles els han identificat no té gaire sentit que en parlem com a gent aliena ni que els posem en la relació de nouvinguts. Ja hi eren, i hi són. Jo ho entenc així: entre el lleidatans, alguns són gitanos, o de família gitana. Precisament a Lleida aquesta convivència s’ha posat de manifest en molts moments de la història i podem afirmar que les classes populars s’han ajudat en la dissort i en compartir les precarietats. Com els nens que jugaven al carrer sense fer distincions, els grans s’ajudaven quan les coses es posaven difícils per tots. A més a la nostra ciutat aquesta pertinença ha pogut expressar-se feliçment amb la música quan, conjuntament, paios i gitanos hi han trobat un espai comú.
El bon sentit musical i de la dansa del poble rom ha estat generosament adaptat per a esbarjo i gaudi de tothom. El Garrotín, com a exemple, ha arribat a entendre’s com a fet identitari de tots els lleidatans. Per tant, al nostre diccionari una gitanada no és cap cosa dolenta, i és una mica nostra. Feliç 8 d’abril a tots.
