Un dels gols més famosos de la història del futbol és el que va marcar Maradona a Anglaterra al Mundial de Mèxic de 1986. Diego va disputar per alt una pilota al porter anglès Peter Shilton, quinze centímetres més alt, però li va guanyar la pugna i la pilota va acabar al fons de la porteria: Gol. No hi havia VAR i la jugada va ser discutida fins que el mateix Maradona va reconèixer que havia rematat amb la mà: La mà de Déu. Aquest episodi va alimentar el mite que Déu és argentí. La final de diumenge va tenir els aficionats espanyols amb la ullera estreta fins a l’últim segon, tenint en compte les tuteles amb què l’Argentina havia arribat a la final. Però l’únic xut a porta de Messi va espetegar al front de Merino, i Ferran, el jugador del Barça més criticat, va marcar el gol que donaria el títol. Ferran ha dit que aquest gol ha estat “gràcies a algú de dalt”: el gol de Déu. Per als descreguts, la victòria d’Espanya es deu a tot l’equip de Luis de la Fuente. Com diu una famosa cobla castellana: “Llegaron los sarracenos y nos molieron a palos, que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos”. Allò que havia de ser el Mundial de Messi, d’Mbbapé, de Vinícius, de Haaland, de Cristiano, ha estat el Mundial de l’equip de De la Fuente. L’aportació de Lamine Yamal ha estat a to amb el conjunt de la Roja, sense enlluernar per sobre de ningú. El valedor de l’ídol de Rocafonda, al qual invoca sobre la gespa, tampoc està per miracles esportius. Ara reposarem de futbol, però no gaire. D’aquí a tres setmanes comença la Lliga. No descansa ni Déu.
Sessió: No iniciada
