En una superfície sorrenca voltada de filat espinós s’hi van concentrar milers de refugiats sense més abric que la sorra i la roba que portaven. Sense aigua potable, ni latrines, ni menjar suficient. A principis de gener de 1939, en un dels hiverns més durs del segle, es va obrir al nord de la platja d’Argelers el primer dels camps de concentració construïts al Rosselló. S’hi van arribar a amuntegar fins a 100.000 refugiats sense més infraestructura que uns escassos barracons. Segons expliquen les cròniques de la viquipedia, reberen el tracte de presoners de guerra i eren vigilats per membres de la Legió Estrangera Francesa i els espahís (soldats del nord d’Àfrica) que es caracteritzaven per la seua duresa. Les nenes i les joves del camp d’Argelers portaven una especie de xiulet que feien servir en cas d’intentar ser violades pels seus guardians.
És fàcil imaginar quina reacció devia provocar entre la població francesa aquell riu de gent desesperada (soldats de l’exèrcit popular, famílies senceres, funcionaris de la República…) provinent d’un país veí en guerra. França estava completament desbordada, dividida i amb por de la guerra també. La xenofòbia era present a la societat. El 1938 ja s’havia aprovat un decret que permetia internar els estrangers indesitjables (us sona?) en “centres especials”.
Durant la primera setmana d’aquest mes d’agost he viatjat per la Catalunya Nord. Una pluja persistent i freda repicava sobre el terra fangós mentre ens acostàvem a visitar, per lligams familiars, el Memorial del camp de Bram. Un terreny arrasat jeu al davant d’un monument de pedra amb els noms dels refugiats que hi van morir. Molts cognoms catalans. Aquest, i altres camps van ser oberts urgentment per alliberar la pressió demogràfica (un eufemisme per referir-se suposo a les malalties, la fam i la insalubritat) al camp d’Argelers. No obstant, malgrat la duresa de la rebuda, la història també té traces de solidaritat. Els pagesos de la zona s’acostaven d’amagat als camps per portar-hi pa i queviures. Es van organitzar col·lectes, menjadors, amagatalls i avui a Perpinyà s’hi fan 65 actes cada febrer per recordar la Retirada. La seua memòria és més bona que la nostra.
Però vol la casualitat i la ràpida comunicació a través de les xarxes que les primeres imatges de l’arribada massiva d’immigrants a Ceuta ens arribin gairebé el mateix dia de la visita. Mentre l’onada d’entrades irregulars sense precedents genera una tensió política i social apaivagada per la distància, nosaltres revisàvem un a un els noms gravats al memorial. No, no hi ha pas paral·lelisme entre els dos fets, encara que Marroc sigui un país dictatorial i repressor. Però la història té serrells mal tallats que fan que s’entortolliguin amb els fils del present. A Argelers i a altres camps, els refugiats tenien dret a asil polític fugint d’una guerra; a Ceuta, la majoria són immigrants econòmics que desitgen un futur millor. Hi ha, però, punts en comú: el desbordament demogràfic que es produeix en uns dies i els espais improvisats; la controvèrsia i la inseguretat que això ha generat; el discurs d’odi, que augmenta a cada onada migratòria; la pressió perquè se’ls retorni al seu país; la tensió política, la crispació i la xenofòbia. I tots els exiliats, il·legals, asilats, desplaçats o com se’ls vulgui anomenar antany i ara, passen a ser considerades persones non grates.
Molts, com abans, retornaran al seu país, incapaços de suportar les dures condicions els uns, decebuts pel tracte rebut els altres, o per totes dues coses alhora. Potser la solidaritat sigui també un factor comú. Fa un parell de dies, una ciutadana de Tànger que va travessar legalment la frontera va declarar: Als carrers de Tànger ja no es veu misèria; tots estan aquí.
