Avui sabeu? és el dia de la dona, entono com un mantra en saltar del llit havent reduït el malson o el bonson habitual qual Pandora sense la caixa de trons oberta. Em plantar-me davant el mirall del bany, tot recitant l’estereotipat mantra, m’adono que em retorna un monstre mitològic diabòlicament femení, la Lilith menja Adams i Caïns i Abels amb un obrir i tancar la boca dentada. No estampo el demoníac mirall contra la paret del davant i el faig miques perquè m’ha fet adonar que he caigut a la trampa de tenir present els “dies de…” dels quals acostumo a blasmar i fugir esperitada. Però l’estereotip se m’imposa descarat. Per a més inri, ho fa amb el versos de la Maria Mercè Marçal, Déu l’hagi perdonada…
Avui sabeu? les fades i les bruixes s’estimen. Han canviat entre elles escombres i varetes i amb cucurull de nit i tarot de poetes endevinen enllà on les ombres s’afinen. És que han begut de l’aigua de la Font dels Lilàs i han parlat amb la terra baixet, arran d’orella. Han ofert al no-res foc de cera d’abella i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç. Davallen a la plaça en revessa processó com la serp cargolada entorn de la pomera i enceten una dansa de punta de taló. Jo que aguaito de lluny la roda fetillera esbalaïda veig que venen cap a mi i em cridin perquè entri. Ullpresa, els dic que no! Engegar a fer punyetes allò de que una dona sense un home és com un peix sense bicicleta, és el que em ve de gust. Com no se’n va adornar l’excelsa Marçal que en fer seva la ximpleta afirmació de Glòria Steinem, tot menystenint el homes, maldava per la fi del món i no el dominaríem. Si d’empoderament (uf! ja he caigut al parany d’emprar la paraulota) es tracta, prefereixo el que adoptava la mordaç Mae West…
Avui, sabeu? ningú millor que la Mae per capgirar el final i no l’inici de la Història proposat per la demoníaca quimera de pell escamosa, urpes de lleona cua de serpent i ales d’au de presa que desafia l’enginyeria genètica i la quàntica haguda i per haver en els ventós idus de març d’avui vuit, buit i estereotipat dia. La West no blasma dels homes i prefereix tenir-ne dos enlloc d’un, això sí amb els dallonses ben rodons, qual rodes de molí, sempre que sabessin quin és el seu lloc. Tot i que lamenta que els costi saber-ho. Ho remata tot dient: “Els homes són el meus entreteniment preferit, així que, quan em casi, hauré de buscar una nova afició”
