A finals del segle XIX, quan les primeres comunicacions telefòniques s’establien de forma manual a través d’operadores, a Espanya es va prohibir fer cap trucada que no fos en castellà. La premsa del 1896 ho anunciava així: “Se prohíbe hablar por los aparatos en catalán, valenciano, vascuence, bable y gallego, so pena de ser interrumpidos los comunicantes en su conversación por el empleado de telégrafos que tiene a su cargo escuchar cuanto se dice dentro de los locutorios”. El cas figura en el Manual de defensa del català, d’Òscar Andreu, un dels llibres de no-ficció més venut aquest Sant Jordi. La diada del llibre i la rosa ha tingut enguany un caràcter més accentuat de defensa del català. Hi ha fenòmens que capbussen l’ús social del català. Per exemple, pregunta Òscar Andreu, “¿no us ha passat mai que esteu en un grup de quatre o cinc persones parlant en català i s’incorpora algú nou al grup que parla castellà i, com per art de màgia, tothom canvia al castellà?”. L’autor anomena aquest capteniment el “síndrome de Franco entrant per sorpresa a una reunió d’Òmnium Cultural de la Garrotxa”. El cinquè punt del decàleg del Manual de defensa del català estableix: “Si nosaltres no el parlem, el català, ningú el parlarà per nosaltres”. El desenllaç final fuig de conclusions negatives amb una cita de Pere Calders en declaracions a Catalunya Ràdio: “El pessimisme és absolutament inútil i, en canvi, l’optimisme em consta que ha servit per salvar una colla de situacions”. Com va dir aquell: “¡Que no estamos tan mal, hombre!”.
Sessió: No iniciada
