Per què la Plaça del Ball es diu així? Quina relació tenia Montserrat amb Artesa de Segre? I per què la població del Mig Segre té el títol de ciutat? Aquestes són algunes de les preguntes que respon la nova ruta pel centre històric d’Artesa que fa una setmana va estrenar l’àrea de Turisme de l’Ajuntament amb l’assessorament del Museu de la Noguera i el guiatge d’Ipad Serveis Culturals.
La ruta, que alguns cops l’any es farà amb un guiatge que també es podrà contractar per grups, es pot fer a través de Codis QR. A través dels panells que s’han instal·lat en diversos punts del centre històric el visitant la pot fer amb l’ajuda del telèfon mòbil. El recorregut comença davant de l’església, un lloc on s’explica que Artesa neix al lloc on ara hi ha el Castellot però que entre el segle XIII i XIV la població es desplaça a la part baixa (on és ara) per “comoditat, per aprofitar l’aigua i els camps de conreu”, explica Xavier Bermúdez. La ruta segueix cap a la Plaça del Ball, on es fa esment a dos possibles etimologies. Hi ha documents antics que escriuen el nom amb b baixa. Si fos així, el nom faria esment al fossat contigu a la vila closa d’Artesa. L’altra possible etimologia ja contempla la b alta: Plaça del Ball. Seria el lloc on les dones que anaven a buscar aigua a la font aprofitaven per fer un ball rodó: ‘La Raimundeta’. Poc a poc la ruta avança cap a la Plaça Major. És allí on hi hauria la vila closa, un nucli de petites dimensions reduït pràcticament a la plaça. Al lloc on ara hi ha el Museu del Montsec hi havia l’antiga Paeria perquè Artesa tenia un batlle i tres paers. “Era el centre de la vida cívica”, diu el guia, que afegeix que al consell de la població hi podien ser elegits tots els caps de casa del poble tot i que les sessions es feien “a peu dret” davant l’església per falta d’espai. L’antiga Casa de la Vila, de fet, també servia per fer tasques judicials, de presó i d’escorxador.
La ruta avança després cap al Carrer Sant Joan, ja fora de la vila closa, on hi hauria una església de l’ordre de Sant Joan i un hospital i cementiri propi per atendre la població passavolant i evitar l’entrada d’epidèmies. A la sèquia, a tocar de l’Horta, s’explica la indústria associada a l’aigua, des dels molins a les fassines per destil·lar alcohol. Les fassines, de fet, són un element important de la història que s’explica en aquesta ruta.
Al segle XVI el senyor de Ribelles fa donació d’Artesa de Segre al monestir de Montserrat, que construeix l’edifici renaixentista de la Granja per gestionar totes les seves propietats, que eren moltes. Després de la desamortització de Mendizábal l’edifici passa a mans de la família Girona, promotora del Canal d’Urgell. I Maria Anzizu, una de les descendents de la família, fa donació a Artesa de la Granja i de la zona d’expansió de la ciutat, el que s’entendria com a eixample i que va fins a l’actual zona esportiva.
I si l’aigua va ser vital per explicar la història d’Artesa (els antics pobladors d’aquest indret del Mig Segre van abandonar la zona del Castellot per desplaçar-se a les terres planes amb aigua abundant) també és l’aigua la que explica que Artesa de Segre tingui el títol de ciutat. Com s’explica a la ruta, a principis del segle XX es va començar a parlar de la possibilitat de construir una presa a Salgar, de manera que bona part d’Artesa i de les seves terres de conreu a tocar del riu Segre haguessin quedat inundades. Per influència de propietaris d’Artesa i, molt en especial, de la família Maluquer, es va poder evitar que aquest projecte arribés a bon port. L’amistat dels Maluquer amb el rei Alfons XIII va ser determinant perquè el monarca donés el títol de ciutat a Artesa. “No hi ha un paper escrit que digui que una ciutat no la pot inundar un pantà però el títol en sí té una força institucional que fa que es descarti el projecte”, explica Xavier Bermúdez. Sigui com sigui el pantà no es va arribar a fer mai i Artesa continua explicant la seva història a mig camí entre el Segre i el Castellot.
