Col·lapse, la distopia francesa estrenada durant la pandèmia, ens va deixar estabornits perquè representava una apocalipsi imminent. Aquella ficció va quedar en la nostra feble memòria com un record permanent de com de vulnerables som. Com diu un dels personatges d’El Eternauta, una distopia argentina estrenada ara a les plataformes com adaptació d’un còmic dels anys 50, “y nosotros que creíamos que el progreso era la llegada del wifi”. Més enllà de ficcions distòpiques, hi ha els fets reals, com l’apagada general o el robatori de coure de línies de tren. Anem de col·lapse en col·lapse fins a qui sap quin final. El sentiment de provisionalitat i indefensió s’apodera del món. La mala consciència d’alguns rics passeja el seu humanisme en catifes vermelles, la d’alguns poderosos disfressa d’ètica la desigualtat. És més fàcil buscar l’aprovació que anar contracorrent, no els avergonyeix banalitzar el mal i fer-ne ostentació mentre publiciten qualsevol cosa. És el vell discurs de la por perquè els qui pateixen no es rebel·lin contra el Gran Germà. Orwell va inventar les distòpies. Gairebé tot el que va predir s’ha anat complint. “L’home és l’única criatura que consumeix sense produir i el progrés és lent i decebedor”.
Sessió: No iniciada
