Des que els meus pares em van portar a veure 2001: una odissea de l’espai en una sala del Paral·lel barcelonès (confesso que no vaig entendre moltes coses del film, però l’impacte d’aquelles imatges va ser brutal), el cinema sempre ha exercit un estrany poder de seducció sobre mi. Fins al punt que actualment no deixo d’endrapar la meva dosi de cine setmanal, sigui clàssic o de nou encuny. El cinema és art i és entreteniment, i en molts casos té també un vessant polític i social important, a vegades fins a l’extrem d’aconseguir fites impensables. Diuen que The Day After, per exemple, film que narrava una aterridora hecatombe atòmica, va canviar la mentalitat del president Ronald Reagan, que després de veure la cinta es va replantejar la seva postura sobre aquest armament i va acabar signant amb la URSS un tractat que va eliminar i prohibir una part importants dels míssils balístics nuclears. Però per damunt de tot el Setè Art és màgia. Sense anar més lluny: era digne de veure la reacció dels infants sahrauís que passen l’estiu a Lleida i que dijous van anar al CaixaForum a veure Matilda, una meravellosa comèdia infantil. Els petits que sortien per primera vegada dels campaments i que no havien trepitjat mai un cinema van quedar literalment al·lucinats amb les dimensions d’aquella “tele” gegant, i en acabar el film, tots volien imitar els encanteris de la protagonista i intentaven moure objectes amb el dit i els ulls. Una experiència màgica, potser tan màgica com la que vaig viure jo, fa quasi 60 anys, davant la pel·lícula de Kubrick.
Sessió: No iniciada
