Josep Lluís Viladot és doctor en Química i té el títol de professor de piano del Conservatori del Liceu. Diumenge passat va guanyar el Premi Lladonosa amb un treball sobre el músic Ramon Currià, el seu besavi, un lleidatà que es codejava amb Enric Granados i Ricard Viñes.
Quan i per què et decideixes a escriure l’assaig? Com ha estat el procés i com l’has estructurat?
El camí que m’ha dut al Premi Lladonosa és ple de casualitats enllaçades en el temps, de vegades inversemblants. Per casa dels meus pares corrien un parell de partitures manuscrites antigues, signades pel besavi, que era músic i del que no en sabíem gaire. També hi havia un retall del diari La Mañana ressenyant el concert de Santa Cecília d’autors lleidatans l’any 1969, on Currià anava de bracet amb músics il·lustres com Granados, Viñes, Emili Pujol i altres. De fet, la branca barcelonina, descendents de la primera esposa de Currià, estàvem desvinculats de la branca lleidatana, Currià inclòs, descendents de la segona esposa, però la meva curiositat s’havia desvetllat. Vaig trobar aviat les seves publicacions: dos reculls de cançons escolars molt reeixides i una sardana per a piano. Al 2017 vaig fer un concert al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona on vaig incloure per primera vegada una cançó de Currià en concert, juntament amb una composició meva sobre poemes de l’agramuntí Guillem Viladot.
La gran “explosió” ocorregué quan vaig entrar en contacte amb els nets de Ramon Currià David Poch Currià i David Hill, trobats gràcies a Internet, cosins polítics del meu pare, que havien conservat curosament tot el material del seu avi. Mica en mica vaig anar recopilant molt material, molt dispers en arxius i biblioteques. Aleshores jo estava cursant el Màster de Patrimoni Musical Litúrgic a Barcelona, i així va anar rodat que aquest fos el tema meu treball de fi de màster: el primer estudi d’aquest personatge ara oblidat però molt present en el seu moment a la ciutat de Lleida.
Aprofito per mencionar la gran tasca que fan els arxivers (Arxiu Municipal de La Paeria, Institut d’Estudis Ilerdencs, Capitular, etc.) sempre disposats a ajudar. Amb aquest treball s’ha fet palès que quan arxivem alguna cosa no l’estem aparcant perquè no faci nosa sinó que estem plantant una llavor perquè pugui reviure en un futur, com ha passat amb les músiques de Currià.
Els concerts amb obres seves, alguns monogràfics, han anat augmentant progressivament, sempre amb gran acceptació de públic des de Lleida i Almatret fins a Guadalajara.
Qui era Ramon Currià i Caelles? Quina va ser la seva trajectòria vital a grans trets?
Ramon Currià i Caelles va néixer a Almatret el 1881, però ben aviat la seva família se n’anà a viure a Lleida ciutat, on va desenvolupar tota la seva carrera. De ben jove fou descobert per Lluís Derch a l’Escolania de la Catedral de Lleida i ben aviat fou “fitxat” com a organista. Ben aviat era un músic demanat tant a cafès, cinemes (tocava durant la projecció de la pel·lícula muda), celebracions, on lluïa les seves dots d’improvisador i compositor, i per donar classes particulars. Al 1914 ingressà per oposició a l’escola Normal de Lleida (que no deixaria fins la jubilació), i comença en la seva època daurada en què publicà els seus llibres de cançons infantils i es casà amb la Regenta de l’Escola Normal femenina de Lleida, la meva besàvia sevillana Carmen Hidalgo.
Ella era una persona molt activa, component música per esdeveniments i festes especials, acompanyant celebracions litúrgiques (fou organista de Sant Joan durant 15 anys), dirigint cors com l’Orfeó Lleidatà o el Cor de nens Granados, a més del que comentàvem abans de cinemes i cafès amb bandes amb músics emblemàtics de Lleida com Ramon Bellmunt i Víctor Mateu. Això, i el fet que ensenyava música als mestres i també en moltes escoles, i que va viure molts anys (va morir el 1961), va motivar que fos una persona coneguda i popular a Lleida.
I la seva trajectòria musical? Quines aportacions va fer i quines són les obres més destacades?
En una entrevista al diari La Mañana el 1947 (amb carigrafia de Niko) ell deia que havia escrit 600 cançons escolars, de les que n’he localitzat aproximadament una desena part. Pel volum, aquesta seria la seva contribució més important. És important destacar que algunes d’aquestes composicions utilitzen el mètode Dalcroze d’educació integral usant el moviment coreogràfic dels cantaires, una de les innovacions del moment. També són importants les sardanes per a cor (Alberola, La revetlla de Sant Joan), les cançons per a solista, són “L’aula del Llorer” sobre el poema de Magí Morera i Galícia, himnes, caramelles, etc. I mereix una menció especial la música religiosa.
Per què va ser tan important la seva música religiosa?
Currià escriví diverses obres religioses, sovint dedicades a la Verge Maria, amb les quals va ser guardonat en tres ocasions a l’Acadèmia Mariana de Lleida als anys 1910s – després seria membre del jurat. Per mi una de les millors peces seves, si no la millor, és l’Ave Maria, que he interpretat acompanyant amb piano sol, orgue sol o conjunt de cambra sopranos com Aurèlia Pessarrodona, Sílvia Sabater i Olga Miracle. Es dona la circumstància que algunes particel·les d’aquesta peça estan repartides en diferents arxius, inclús de diferents països, i fruir del meu treball he pogut reconstruir-les per interpretar-les de nou. El “Regina coeli” per a cor, analitzat en el llibre, és una altra obra religiosa destacada, i es pot escoltar avui 1 de desembre al matí a l’orgue nou de la catedral de Lleida en una adaptació que he fet per a orgue sol.
A més de la música també va destacar en altres àmbits…
Efectivament, Currià era un artista que a més de fer la música, dibuixava elaborades portades a les partitures amb motius com el campanar de Sant Llorenç, la Seu Vella o retrats femenins. També, sovint era l’autor de la lletra, i escrivia poemes i narracions humorístiques. Va fer retrats de músics il·lustres com Ricard Viñes o Lamote de Grignon, avui perduts. Amb la seva gran generositat, el que escrivia, componia i dibuixava ho regalava als amics i coneguts, i per això ara el seu llegat es troba incomplet i dispers, si bé el que tenim és més que suficient per adonar-nos de la seva qualitat i fer-nos gaudir.
Per què et vas presentar al Premi Josep Lladonosa? Què suposa haver-lo guanyat?
En el camí m’he trobat nombrosos amics com Josep Clotet, autor de “Músics de trinxera”, que em suggerí que em presentés a aquest premi. Guanyar-lo ha estat per mi una gran satisfacció, òbviament, però me n’alegro sobretot per Currià, que sobretot a partir de l’arribada de la dictadura ho va passar malament i no va tornar a tenir un reconeixement com el dels seus primers anys. Una excepció és l’acte d’homenatge institucional que va tenir quan es va jubilar el 1951, que La Mañana documentà. Ell llegia aquest diari, en retallava les notícies que parlaven d’ell o les que trobava interessants, n’afegia comentaris a mà i inclús les adjuntava en cartes a familiars. Amb aquest premi Currià tornarà a entrar a moltes llars lleidatanes, i espero que sigui el primer pas perquè tornin a gaudir de la seva música. Personalment, el treball ha representat, a més de la tasca acadèmica, poder conèixer i connectar-me amb la resta de la família de Currià.
Què creus que pot atreure més d’aquest treball, i el futur llibre, a un lector no acadèmic?
Si bé el treball és originalment un treball de màster, amb el seu catàleg, les seves anàlisis musicals etc, el lector no acadèmic pot gaudir de la seva vida digna de novel·la, dels seus dibuixos (el llibre té moltes il·lustracions), dels seus relats humorístics i del retrat d’una època de la ciutat de Lleida amb constants canvis polítics que ara mirem amb nostàlgia; en definitiva, de les il·lusions, els èxits, les esperances i les frustracions d’un personatge singular i d’imaginació genial que estimava la música, Lleida i la seva gent, duent a terme iniciatives culturals i populars sempre en connexió amb el territori i les seves institucions. Amb la lectura del llibre, el lector pot anar fent boca per assistir a concerts amb la seva música i transportar-se a aquells anys dels quals les seves composicions en són un fidel testimoni.
