Aquí i ara, dia sí i altre també, m’ensopego amb els poemes visuals de Jordi Prenafeta (Lleida, 48 anys). Un de ben gegantí senyoreja una de les parets del carrer Múrcia a Lleida. Darrerament n’ha instal·lat un quants (18) al passadís del claustre del Rectorat a la Universitat de Lletres. Fins i tot, a la contraportada d’aquest diari els ha exhibit al llarg d’una setmana. ¿Està de moda, o és que es sap vendre? ¿Qui li havia de dir al poeta Simias (Rodes 300 a. C.) que la seva parida de descriure un “Ou” tot dibuixant amb paraules la seva forma (el primer cal·ligrama de la poesia d’Occident) tindria tanta fortuna a través dels segles? Com sigui, des de Simias fins als poemes del Prenafeta, passant pel poema-barret de Rabelais, els Mallarmé i Apollinaire, els Brossa i Papasseit, la barreja de paraules i imatges que conformen els poemes visuals han estat una constant en les obres poètiques. O tanmateix la recerca d’una paraula que pot valdre més que mil imatges…
¿Té sentit avui seguir amb semblants poemes? ¿Ens segueixen interpel·lant? Potser sí. Els trobem fins a la sopa (que diria l’Andy Warhol!). No només en poesia, també en pintura, fotografia, vídeos, espots publicitaris, xarxes socials. ¿Es tracta d’una estètica expansiva que pretén fer espectacle de tot? A banda que els programes informàtics hagin potenciat i facilitat la seva elaboració concupiscent, segueixen sent una forma de reivindicació mistificada (iconofàgia de manual?) quant la reivindicació política i la crítica social. Una manera lúdica d’expressar-se. I és que, en el fons totes i tots, portem a dins una criatura juganera. Estar prenyada i emprenyada…
Torno a Jordi Prenafeta. Seguint en la estela promocional, va presentar en societat al Museu Morera el llibre Art de frontera, recopilació acuradament editada del poemari visual que l’inquiet artista ha parit sobre les fronteres físiques i mentals, tot servint-se de creus i ratlles. Un cop llegit el manifest sobre el tema escrit per l’autor, m’endinso en els poemes confiant que la generosa profusió de creus i ratlles exerceixin de detonadors d’experiències reflexives a partir de la meva mirada.
Per cert Jordi ¿a què responen els llargs exordis que acompanyen els poemes? ¿No és al lector-espectador a qui correspon interpretar-los? S’haurien d’explicar per si sols. ¿Els poemes són visuals Prenafeta? ¿O estrictes il·lustracions del text?