Aquests dies reescalfats ha saltat l’espurna. No necessitem més incendis, tangibles o intangibles, ni ens cal més llenya al foc d’aquesta d’oferta que ven l’extrema dreta a tot arreu. Els lleidatans hem demostrat que som capaços de conviure en pau i, si no de compartir, com a mínim d’entendre, la situació de molts nouvinguts. Un de cada quatre lleidatans, homes i dones, petits i grans, ho és des de fa poc. I un de cada cinc ve de països i cultures no europees. Ho dic honestament. La convivència a Lleida ha estat força exemplar, si atenem els percentatges de nouvinguts i les condicions dels darrers anys.
Toca adaptar-nos i entendre la comunitat de la ciutat on ara vivim. Sense por i sense renúncies. Tant de bo tinguéssim la senzillesa dels petits, que juguen i es reconeixen sense prejutjar l’altre. Els lleidatans de les escoles son de colors i de parlars diferents, com els treballadors del tros i la granja, com els dels bars i les botigues.
Al llarg dels segles hem viscut episodis de tota mena, alguns de ben penosos, però hi ha una llarguíssima memòria de superació col·lectiva i de suport mutu, especialment entre les classes populars. Durant segles la gent d’aquí ha tingut potser més dificultats amb els seus governants que amb els seus iguals, i ens ha tocat massa vegades ser carn de canó entre interessos del poder econòmic o militar. Potser seria bo que compartíssim aquesta memòria amb els nous conciutadans. La societat actual s’ha guanyat uns drets que hem d’exercir i ens demana assumir uns deures que si convé s’han d’encarrilar. Ens falta resoldre moltes coses. Les estructurals, que hem de tenir presents per situar-les a la llista de prioritats dels qui escollim per governar. També les de la nostra petita i personal responsabilitat. Des del respecte, donem-nos a conèixer, parlem la nostra llengua. Des del respecte, siguem més nets, cuidem els espais públics i els serveis de tots. Expliquem la terra i les aigües que ens han donat vida. És imprescindible que mostrem els nostres tresors i tradicions, l’afecte pels nostres símbols i el nostre passat. Cal pujar al Turó i mostrar el país que s’hi veu i ensenyar la Seu Vella que diem estimar. Patim per mostrar el millor de nosaltres a un turista de pas i potser no som capaços d’ensenyar-ho als nostres veïns. El millor exemple és, des del respecte, ser nosaltres.
