Lleida ha viscut uns dies tensos d’ençà de la Mare de Déu d’Agost, una data generalment associada a les festes majors i que enguany s’ha vist superada per les garrotades que hi va haver al Parc sobre les Vies de Lleida. La comunitat pakistanesa, diuen que farta dels robatoris i amenaces que rep per part de joves menors d’altres orígens i nacionalitats, va tirar pel dret sense passar per la policia. És a dir, que va decidir aplicar la Llei del Talió i es va girar a cops contra el jovent que campa per aquesta zona de Lleida sense gaires perspectives de futur i ben mirat aquest és un problema que s’ha d’afrontar amb mirada llarga, sense apriorismes i amb molta responsabilitat. La multiculturalitat en sí no és cap valor. Només ho és quan la gent que ha vingut de fora i la que té set cognoms catalans interactua. Si no som capaços de preguntar als pares senegalesos que trobem a la sortida de l’escola dels nostres fills què fan els seus, com es troben al país, quines són les seves costums i maneres de fer no arribarem enlloc. Si no tenim l’alçada de mires de conversar amb els dependents dels supermercats pakistanesos que proliferen als nostres pobles i ciutats tampoc ens en sortirem. Si quan veiem un vel (ull, no dic un burca, dic un vel) ens tirem enrere i ja no saludem la dona que fa el gest de dir-nos hola no farem res. Les grans societats, com Nova York, s’han creat a partir de l’allau de races i cultures. Només així es construeix un país i és evident que Catalunya no té els recursos per fer una bona política migratòria. Però s’ha d’aconseguir. S’ha de treballar perquè el Govern de Sánchez, com s’havia compromès amb JxCat, ho faci i doni aquestes competències a la Generalitat per molt que pesi a Podemos.
Només així (amb recursos i voluntat de tothom, també dels nouvinguts) podrem intentar de tornar a fer un sol poble a la manera de Candel. I si ho fem bé qui sap si del so de la cobla i de la música del Senegal en sortirà un altra sonoritat que també serà cultura catalana. Aquí és on hem de posar l’accent perquè ens hi va el futur.
Salvar Catalunya és això i no el que pregona l’extrema dreta que enyora Guifré el Pilós i l’Abat Oliva. Més que res perquè aquell país ja només és als llibres d’història.
