Ara que hem dit adéu al mes d’abril, llibres mil, vull continuar reivindicant la música deixant clar que com a regal de rigor millor un llibre i un disc. La meva teoria és que els llibres són com les drogues dures que només les poden provar el que se les fica, sense opció de convivència, mentre que la música es podria equiparar a les anomenades drogues toves, que es poden compartir i gaudir en grup.
No és el mateix qui es fica un xut o una ratlla, que els que es reuneixen al voltant del ‘cigarrillo de la risa’. Per llegir un llibre cal un aïllament, un abandonament de la realitat per buscar el refugi als racons d’una història que ha quedat plasmada a partir de frases correlatives.
Per escoltar el darrer disc del teu grup favorit, bé pot ser en clau de vida social, amb els teus, els teus amics o amb qui sigui. El més trist és que ara la gent es descarrega gratuïtament el que li ve de gust. La creativitat dels artistes ha estat devaluada injustament i molts prefereixen regalar les seves composicions, malgrat no rebre res a canvi, abans que ningú els escolti.
Els excessos es paguen i les discogràfiques es van passar amb els preus fa un temps, tant que la indústria se’n va anar en orris. Però els autors no en tenen la culpa i es mereixen un respecte més gran. Consti que amb la literatura passa una cosa semblant perquè no es valora l’art de crear.
Potser és més fàcil passar de llegir, però el que és clar és que sense música la vida seria molt més trista. La música t’arrossega, et desperta, t’activa i, al final del dia, la cançó correcta et calma. I el cap, com la música, sempre ben alt.
No diguem “con la música a otra parte”, sinó “con la música a todas partes”… Oh yeah!
