Mai he acabat d’entendre l’animadversió que una part de la gent de l’Aragó –començant pels seus polítics– sent per Catalunya. Probablement sigui enveja, o el fet que fotre als catalans sempre dona vots. Personalment, els inputs que m’han arribat d’aquesta regió no han estat sempre bons. Experiències directes, com l’ocasió en que uns cafres quasi m’agredeixen a l’estadi del Saragossa i en el que fins i tot va haver d’intervenir la policia (en un matx contra el Barcelona en el que el públic no va parar de cridar allò de “puto Barça, puta Cataluña”). Però també d’episodis lamentables d’àmbit polític com el boicot del president Lambán a la candidatura conjunta als Jocs Olímpics. Però l’exigència del retorn de les pintures murals de Sixena exposades al MNAC és la gota que fa vessar el got. De fet una seqüela d’aquella acció tan dolorosa que fou l’espoli de les peces del Museu de Lleida legalment adquirides per la nostra diòcesi. I és curiós que els aragonesos no han reclamat mai obres del monestir en mans d’altres museus de l’Estat. Catalunya va rescatar l’art de Sixena (un monestir cremat pels mateixos veïns del poble), l’ha preservat i l’ha mostrat al món. I l’Aragó es dedica ara a espoliar unes obres que sense la intervenció catalana ja no existirien. Recordaré aquí dues anècdotes de quan encara es feien visites a Sixena sense adulterar la història. La guia explicava que, als anys 60, el guarda de l’edifici s’amagava quan sentia un soroll, i que grups de joves hi passaven la nit per evitar els freqüents robatoris. On estaria ara tot aquell patrimoni artístic si Catalunya no se n’hagués fet càrrec?
Sessió: No iniciada
