La Llei de Política Lingüística estableix l’obligatorietat de retolar els comerços en català, almenys mentre no surti algun tribunal a esmenar-ho, com ha passat amb els rètols als centres educatius. Deu ser un imperatiu laxe, però, perquè l’Agència Catalana de Consum va haver d’imposar 486 sancions l’any 2025 a Catalunya per no haver respectat aquest requisit. I si hi ha tants propietaris de negocis que incompleixen la normativa a l’exterior, ja podem imaginar com es tracta el català portes endins: atenció al public, dependents, caixers, cartelleria, cartes de menús, publicitat, llistat de serveix… Em va venir al cap tot això quan vaig agafar un avió la setmana passada cap a Anglaterra des de l’aeroport de Reus. Imagino el prototipus de viatger des de la capital del Baix Camp cap al Regne Unit: anglès/anglesa/família anglesa que torna a casa després d’haver gaudit d’un dies de sol, platja i beure a la Costa Daurada i d’haver fet una escapada a Port Aventura o Barcelona. En una sala d’espera plena d’anglesos lluint tatuatges i bevent cervesa ben d’hora al matí, la crida per megafonia per anunciar l’embarcament es va fer exclusivament en anglès, l’únic idioma que va utilitzar també la tripulació durant el vol. Permetre que un aeroport català no tradueixi els missatges a la llengua local o que un vol operat des de Catalunya no ofereixi les explicacions també en català vulnera els nostres drets lingüístics. No sabem com acabarà la proposta de reconeixement del català a la UE, però no confio que eviti situacions com aquesta. L’espanyol està prou reconegut i tampoc no el vaig sentir ni a Reus ni a l’avió. No cal que es preocupin, però. El protagonisme no els hi va prendre el català, sinó l’anglès, i això –em sembla– els és indiferent.
Sessió: No iniciada
