El monjo de Montserrat i amic Josep-Miquel Bausset, en un magnífic article a Catalunya Religió, explica que el bisbe Ramon Buxarrais i Ventura, quan ocupava el bisbat de Màlaga, va veure en un poble de la diòcesi un cartell en una botiga on es podia llegir: “Capancalá”. El bisbe català va preguntar al rector del poble què volia dir aquella expressió, a la qual cosa el mossèn va aclarir que en aquell establiment venien “Cal para encalar”. És evident que el diccionari de la llengua castellana no incorpora “Capancalá”, per molt propera que sigui a la parla andalusa de carrer. Només els interessats a fragmentar el català perquè acabi desapareixent defensen que el valencià és una llengua diferent de la catalana. Fa anys, a la carta d’un restaurant de Madrid oferien “Pantumaca”. Com que no coneixia aquesta opció gastronòmica, vaig preguntar al cambrer i em va explicar que era “pan con tomate, un producto muy típico de Cataluña”. Ara és molt habitual el “pantumaca” en molts restaurants de Madrid. Estic expectant per si la Real Academia incorpora aquest neologisme com ho va fer amb el terme peseta (peceta, peça petita, del català).
Sessió: No iniciada
