Si Bob Marley estigués viu, el dia 6 passat hagués complert 81 takos i segur que seguiria amb el seu missatge de pau i amor a sobre dels escenaris, amb les seves rastes com a trofeu de la natura al cap i el seu canut de marihuana als llavis per obrir les portes de la percepció.
El gran músic jamaicà, malgrat la seva curta carrera professional, va ser el màxim responsable de la globalització del reggae. Nascut el 1945, el cantant va morir amb només 36 anys i llavors la seva proposta musical havia aconseguit creuar tota mena de fronteres.
La clau va estar en la publicació de discos a partir dels inicis dels setanta, ja que Bob Marley & The Wailers es va manejar com un grup de rock que va debutar a la indústria el 1972, amb el gran disc ‘Catch a Fire’. Un altre factor que va contribuir a la ràpida propagació del reggae de Marley és que els textos parlaven de temes com la transformació social, el rebuig al colonialisme i l’autoemancipació, aconseguint que el reggae esdevingués la banda sonora per a la dissidència política.
En aquest sentit, cal ressenyar que la globalització del reggae també va generar canvis a les eleccions de Jamaica els anys 1972, 1976 i 1980. “Els polítics van començar a utilitzar el reggae i la imatge rastafari per apel·lar a noves audiències de votants, classe baixa i classe mitjana, cosa que conseqüentment va ajudar a legitimar el reggae i el moviment rastafari”, segons Stephen King, autor del llibre ‘Reggae, rastafari i la retòrica de control social’.
Bob Marley va demostrar que “algú que va néixer en una illa petita pot tenir un impacte enorme a tot el món”. Bob Marley, forever!… Oh yeah!
