Som aigua que pensa i que, de vegades, plora, diu Joaquín Araújo. Som aigua que suem. Els ancestres van suar el sagí en la construcció del Canal d’Urgell al segle XIX, gran epopeia humana. Tal creació és d’una magnitud aclaparadora que va mobilitzar il·lusions i esperança. La plana pròpia de l’Oest va aplegar gent per transformar el paisatge. El Western de Ponent tenia anhel d’aigua al segle de les guerres carlines, voluntat de regeneració. D’inici, el Canal d’Urgell era aigua salada en forma de llàgrimes, atès que no esdevingué una infraestructura colossal fins anys després. Té un cabal de tolerància i de perseverança essent l’essència de Ponent. Aquesta imperiosa necessitat de país cal ser explicada més enllà de la Panadella, perquè sense reg i sense Lleida, Catalunya morirà. Pagesia o mort. Vull molt líquid en forma d’H20, però vull un amor sòlid. Vida a la vida. Bevem-nos-la!
Sessió: No iniciada
