Mai oblidaré la cara de pànic i de no entendre res d’un jove que demanava ajuda al costat d’un cotxe esportiu, que es va quedar encallat en un carrer força costerut d’un petit poble del Pirineu. Els veïns se’n feien creus. “Però, home, com has pogut fer cap aquí?”, li deien. El jove, avergonyit, va confessar que el petit ordinador del vehicle li havia dit que girés, i ell, obedient i sense cap esperit crític, cap allà que va girar. La cosa no va anar a més i entre un grup de persones van poder treure el cotxe sense que patís danys. Ve a tomb aquesta anècdota perquè cal adonar-se que estem ben enganxats a les tecnologies, que ja passen a ser gairebé una qüestió de vida o mort, com es va poder comprovar fa deu dies amb l’apagada general a la península. El neguit per estar unes hores sense disposar del mòbil va devorar molta gent aquell dia. I és que ens ho tenim merescut. No tenim mesura, ens creem necessitats absurdes que ens estan destruint, i el que és pitjor als adolescents i als joves, que fruit també del pèssim sistema educatiu, són persones acrítiques –com el noi del cotxe– que s’empassen les fakes més inversemblants i segueixen un quants barruts a les xarxes. I no se’n salva ningú. Fins i tot, ara que estem esperant al nou Sant Pare, diuen que la decisió podria accelerar-se, i la raó és que els cardenals, que són humans, no podran aguantar molt temps sense el mòbil.
Sessió: No iniciada
