Els àudios de les converses entre Koldo i Ábalos no només destapen la manera que tenien de repartir-se els diners, sinó també com ho feien per triar prostitutes. “Esta se enrolla que te cagas”, diu un. “Pues la que tú quieras. O las dos”, contesta l’altre. Aquest modus operandi, increïble en persones de govern, dona la raó a Tahar Ben Jelloun, premi Goncourt, el qual afirma en el seu llibre Corrupte que “els casos polítics són exactament iguals que els casos mafiosos (…). És una de les coses que m’ha trasbalsat més: veure fins a quin punt els polítics, que són homes públics, davant de les proves del sumari es limiten a callar igual que els grans delinqüents”. El citat Carlo Alberto Brioschi, matisa que “naturalment hi ha qui roba per al partit i qui roba per a ell mateix (encara que per a molts, el partit és la primera casa); hi ha les mediacions milionàries del gran brasseur d’affaires i els untets més discrets del funcionari públic. En la geografia de la corrupció i l’abús cadascú ocupa el seu lloc”. Saber quin era el lloc d’Ábalos i Santos Cerdán marcarà l’abast d’aquest nou cas de corrupció. Eren grans brasseurs d’affaires que robaven per al partit o només untets que miraven per la seva butxaca? De moment només queda clar que operaven com els mafiosos de pitjor estirp. Hem vist casos més fins de corrupteles que per reclamar diners demanaven l’enviament de missals. O la delicadesa del secretari del primer ministre japonès que escrivia al representant de la Lockhedd: “Tot bé. He rebut cent avellanetes”.
Sessió: No iniciada
