La veritat és que aquella herència li va venir per sorpresa en un moment en què ja tenia la vida resolta, l’habitatge més que pagat, bons ingressos i cap preocupació pel seu futur econòmic. La senzilla caseta que havia estat dels avis havia passat a ser de la seua propietat. Objectivament, no valia gran cosa. Maquillada i en mans d’un bon venedor, passaria a ser un habitatge de luxe. Almenys pel que fa al preu. Perquè està clar que cal demanar cada vegada un preu més alt, sobretot si l’immoble està situat en un lloc on els inversors estan disposats a pagar el que els demanis.
Així doncs, el senzill immoble de construcció antiga i rònega amb una terrasseta –sense vistes perquè al davant hi van construir fa un parell d’anys uns apartaments caríssims– apareix als anuncis de compra venda com una oportunitat amb preu astronòmic enmig del casc antic d’un poble que fa temps que ha sigut atrapat per la bombolla immobiliària. Però ja se sap. És el mercat. Ja ho va deixar ben clar als agents quan el van posar a la venda: en volia treure el màxim possible, inflant el preu més enllà de la darrera venda en el mateix carrer, perquè segur que algú acabarà comprant-lo encara que necessiti reformes i la seua qualificació energètica sigui la pitjor.
Però la jove parella de professionals amb solvència que ha demanat de visitar la propietat atreta per un preu que no s’enfila pels núvols tant com el dels habitatges més nous, no la podrà comprar pas. No hi ha calefacció. No, aquí no arriba el gas, és millor instal·lar aerotèrmia. Només hi ha un bany, però se’n pot fer un altre si es renuncia a una habitació. Aquestes taques d’humitat no tenen importància. Només cal una mà de pintura. Potser algun veí del carrer us podria llogar una plaça de pàrquing. La cuina és antiga i s’ha de reformar però està separada del menjador. Ni emprant tots els seu estalvis poden assumir-ne la despesa de fer-la mitjanament habitable. Hipoteca a part, és clar. Els propietaris no volen negociar, no tenen pressa per vendre.
Clar, sempre hi ha un possible comprador. Sempre hi ha algú amb diners a la mà disposat a rapinyar una propietat i congelar-la mentre arriben altres ofertes més sucoses. Es tombaran uns envans i cobriran el terra amb parquet barat. I així la piràmide de preus es va enfilant i tothom està content i satisfet amb el negoci. Al cap i a la fi, qui tiba el preu amunt tot el que pot i més aprofitant la llei d’oferta i demanda no fa res d’il·legal. Que el mercat no es regeix per l’ètica i l’altruisme i si volem ajudar d’altri ja marcarem una casella a la declaració d’hisenda. Que quan es tracta de negocis no existeixen el progressisme ni les ideologies de dretes ni esquerres sinó els sentiments innobles. Com l’avarícia, l’ànsia de posseir més del que es té, especialment diners o coses materials. Al cap i a la fi és aquest pecat occidental el culpable de sustentar l’afany de consum i la inflació. I ja es veu que l’avarflació no només es deu a la decisió d’apujar el marge i els beneficis de les empreses. Si el propietari privilegiat no hagués tibat tant el fil la jove parella poder hauria pogut assumir unes despeses inicials i convertir en realitat la seua il·lusió. I viure al poble on havien crescut. Però, clar, contra el vici de l’avarícia s’hauria de practicar la virtut de la generositat, i això ja entra dins de la moral. I aquí estem parlant de peles.
