La pintura i els dibuixos de paisatges i ciutats tenen tradició a la nostra cultura, des de les “vedute” del segle XVIII fins als urban sketchers, passant pels gravats i les postals. A més dels aspectes artístics, ens serveixen per reconstruir la memòria. Hi reconeixem llocs i ambients i hi veiem la sensibilitat de cada època amb el seu entorn. Als museus, que ara celebren el seu dia, hi trobarem bons exemples.
Les ciutats, com Lleida, necessiten testimonis d’aquests perquè s’assemblen poc a com eren. Ens agrada trobar-ne imatges i ens apareix l’enyor de la infantesa que va marxar amb els paisatges i els carrers que ja no hi són. Referències compartides com el Canyeret, la torre dels padrins o els carrers sense cotxes ens emocionen, fins i tot si el record no és nostre i també és heretat.
Els espais perduts, com passa amb els records personals, ara ens semblen preciosos. Trobem a faltar els camins frescals de l’horta, l’horitzó groguenc dels secans i els carrerons del barri antic. En aquest exercici d’afectes tardans, ara malaguanyats, oblidem sovint els qui, amb la seva mirada i el seu ofici ens guarden les imatges i bona part de l’esperit del temps. El mèrit d’aquests artistes evocadors i referents d’un temps no es reconeix prou. Dur-los al present i a les generacions que pugen és un signe de cultura i de comunitat.
Celebro, per tot això, l’exposició de Josep Benseny que els seus hereus ens ofereixen aquest mes de maig a Res Non Verba (Maragall, 17 Lleida). Hi ha una selecció d’olis, una rica col·lecció quasi inèdita de dibuixos i fins i tot unes caricatures que feien el contrapunt irònic a la passió pictòrica i a les precarietats vitals de l’autor. Josep Benseny i Piñol (Lleida, 1914-1952) forma part d’una generació fortament colpida per la guerra que va aturar l’empenta cívica i creativa d’una ciutat especialment viva i atenta al futur. En la trista i empobrida ciutat de la postguerra alguns van reunir forces per a la represa i per facilitar el relleu i l’espai als que havien de venir.
Fer memòria d’aquestes persones és respectar-nos, és un signe de maduresa de la ciutat i un exercici d’agraïment. Els qui van dedicar la vida a trobar la bellesa dels nostres racons, tangibles i intangibles, són el fonament del record i l’estímul als afectes que devem a la ciutat que ens acull.
