Un dia d’abril de 2015 a tots els i les mestres se’ns va parar el cor. En un institut de Barcelona, un alumne assassinava a trets de ballesta un professor: Abel Martínez, lleidatà. Acaba de passar semblant, a Jerez de la Frontera: un xiquet de 14 anys ha ferit 3 profes i 2 alumnes a ganivetades. Com en el cas de l’Abel, la justificació als mitjans ha estat immediata: l’agressor “tenia un transtorn mental”. Com si això el redimís, com si no fos el que és: acció conscient de ferir/matar. “Li feien bulling”, com si no fos violència. De cap manera es pot acceptar que “ja passa, és normal”. No ho és, és espantós i cal anàlisi i rigor. Un problema de salut mental, cal tractar-lo salut-escola-família, però patir-lo no implica ser violent/a. Tanmateix molts continuen utilizant-ho com un agafador per no afrontar la realitat. No s’hi val tirar pilotes fora. L’escola/institut ha d’educar, i educa, però pares, families, xarxes… tenen igualment, i més, la responsabilitat d’educar també en el respecte i la no violència. Societat, famílies… què s’està fent? Què hi hagi respecte, que no hi hagi armes –ni atacs violents– a l’escola, al carrer, és responsabilitat de totes i tots.
Sessió: No iniciada
