Ara que la canalla ha inaugurat curs, he recordat quan les meves filles van començar primària i em van preguntar en una tutoria què n’esperava de l’escola. La meva resposta va originar alguna rialla. Vaig dir: “m’agradaria que les ensenyéssiu a llegir i a escriure”. Ha plogut molt, les meves filles ara estan a punt d’acabar l’ESO i n’estic segur que la meva resposta encara seria idèntica.
Recordo quan el 2013 vaig llegir un article de David Brooks, “Quan les famílies fallen”, sobre la nova inversió que havia fet el president americà Barak Obama en educació infantil, als anys previs a primària. Es basava en estudis que confirmaven la influència decisiva d’aquests anys d’escolarització. Citava un article de The Economist on es feia un reportatge farcit de dades que mostraven com l’ensenyament preescolar millorava la capacitat compressora, lectora i d’altres habilitats. Un expert hi assenyalava la paradoxa que als Estats Units, sabent que el 90% del desenvolupament del cervell es produeix dels zero als cinc anys, s’invertia el 90% del pressupost educatiu passats els cinc anys. Esmenava estudis neurològics i pedagògics, i comparacions estadístiques que donaven pistes sobre la manera d’incidir en nens d’aquestes edats i d’igualar les oportunitats de les criatures amb pares que no sabien o no podien encarrilar-los. Sempre he celebrat la feinada que fan les mestres -són majoritàriament dones- d’escola bressol (0-3) i les d’infantil, de P-3 a P-5. Les admiro i les aplaudeixo per la qualitat, vocació, il·lusió, constància i paciència (també la que tenen amb els pares). Fruit d’això, encara recordo perfectament els progressos enormes que es produïen quan una de les meves dues filles començava el curs i de com l’acabava.
Actualment, diversos estudis realitzats sobre la nostra població detecten que el nivell de comprensió lectora és alarmant. I això vol dir que el nostre sistema educatiu ha fracassat en ensenyar a llegir i escriure. És fantàstic que els centres escolars incloguin en els seus projectes educatius valors com el respecte pel medi ambient, la diversitat de les persones, la convivència o fins i tot mètodes per a controlar les emocions. Està molt bé, repeteixo. Però, si ens falla llegir i escriure, l’escola dóna a la societat una massa de persones que són incapaces de comprendre textos relativament simples o de redactar escrits entenedors. L’escola actual que ha suprimit la tortura de la cal·ligrafia, ja no valora la capacitat de memoritzar coses i no ensenya tampoc a llegir bé.
És clar que cal que, al final de l’ensenyament obligatori, tothom sàpiga que un cos submergit en un líquid pateix una força que l’empeny verticalment cap amunt equivalent al pes del líquid desplaçat, o que l’islam va penetrar a la Península els primers anys del segle VIII o que en un triangle rectangle el quadrat de la hipotenusa equival a la suma del quadrat dels catets. Però, si no millorem la capacitat lectora i escriptora de la canalla que ara tenim escolaritzada, s’anirà engruixint la massa del que podríem anomenar els nous analfabets. Que són aquells que oficialment saben llegir i escriure, però són incapaços d’entendre textos amb una mica de contingut, ja no parlo de Kant o Hegel, que poden resultar realment molt complexos per qui no hi estem ben preparats.
Vist des de dalt, davant de tot això, els creadors de continguts audiovisuals ho saben i ja programen pensant en què una bona part de la seva clientela són aquests analfabets funcionals i procuren que tot sigui fàcil d’entendre, que no sigui necessari tenir cap base ni fer cap esforç intel·lectual. Potser pensen que preguntant al senyor Google o encarregant els escrits al xat d’intel·ligència artificial tot se solucionarà. Per això reivindico que, no sols és tan important anar a l’escola, sinó que també mirin d’aprendre números i lletres…
