Un amic em comentava que no trobava malament que jo parlés de llacs de l’altre extrem d’Europa però que aquí a la vora en tenim també un de ben bonic, el d’Ivars i Vila-Sana. Estany més que no pas llac, per les seves dimensions reduïdes, però ja sabem que la mida no sempre importa. Perquè si al balcànic Llac Ohrid, del qual parlava diumenge, trobem el monestir de Sant Naüm, autor de miracles que retornaven la vista als cecs, el nostre estany també va ser l’escenari d’un gran miracle: el retorn de l’aigua. Fou buidat el 1951 per empreses vinculades al règim, amb l’excusa de la malària però amb la intenció real de treure’n profit agrari. El projecte, però, va fer llufa perquè els terrenys traspuaven sal i no rendien per al cultiu (quasi com li va passar al deu Posidó en el càsting que van muntar els atenencs per elegir al patró de la ciutat). La qüestió és que 60 anys després, gràcies a una iniciativa ciutadana secundada per les Administracions, l’estany dessecat va experimentar una miraculosa resurrecció concretada en un petit mar, un oasi de vida on podem observar més de 250 espècies d’aus, mamífers com la llúdriga o la geneta, tortugues, amfibis… La plana de Lleida va guanyar un pol d’atracció turística, i els veïns van recuperar una referència natural i mental que havia estat força important per als seus avis. Imagineu-vos que algunes parelles de la zona celebraven la lluna de mel… fent una volta en barqueta per l’estany! A hores d’ara, acostumats a creuers de luxe, el fet pot semblar una broma, però les coses en aquells temps eren així.
Sessió: No iniciada
