No us heu trobat algun cop totalment sols en una botiga esperant que us atenguin i de cop entrar algú i diu allò de “qui és l’últim?” (i et donen ganes de contestar –No et fot, l’home invisible, que és darrere meu!). L’altre dia, en un restaurant, em pregunta amablement el cambrer: –El senyor ja ha acabat…? Davant d’un plat més pelat que la calba d’un monjo tibetà! Aquestes situacions un pèl incoherents passen sovint i a mi em fan una certa gràcia. Un tema que sempre m’ha semblat absurd, saltant al món del funcionariat públic, és la dèria que tenen els notaris amb farcir les sales d’espera amb revistes de tema jurídic, que no interessen absolutament ningú (amb el bonic que seria trobar un superàlbum de Mortadelo y Filemón, per exemple). A nivell més particular, recordo un vol a Atenes en què donava consells a una parella sobre què veure a la capital grega, quins indrets del continent i quines illes visitar (de més a menys turística), què menjar, i fins i tot feia recomanacions de restaurants concrets. Al final salta l’home: Tu has estat a Grècia, oi? Un crac, el senyor. Per acabar, i aprofitant que ja hem començat a “celebrar” les festes fa setmanes (aviat festejarem el Cap d’Any a l’agost, com els de Bérchules), us deixo un acudit divertidament absurd d’ambient nadalenc. Dos de Bilbao es troben pel carrer i un li diu a l’altre: –D’on vens? –Res especial, he anat a comprar 300 vaques, 500 bous, 400 ovelles i 30 tones de fusta… –Apa, sí que muntes aviat el Pessebre enguany.
Sessió: No iniciada
