Abans d’abandonar l’existència, la que coneixem els vius, hi ha molts altres abandons, situacions que ens fan pensar en aquell traspàs: quan se’ns mor algú proper o també quan perdem salut o capacitats i ens sentim vulnerables. L’abandó també és la solitud. I ho pot ser el desamor o el desencís de les idees i els reptes que no han reixit. D’una manera molt més crua, costa imaginar l’ànim dels refugiats, dels migrants forçats, dels que ho perden tot i han de fugir de pressa amb una bossa o un farcell. També perden la seva terra, el seu paisatge, la seva llengua i una història personal i col·lectiva que ningú vol escoltar.
No ens imaginem tampoc el sentiment i el desconcert d’aquelles persones que deixen casa seva per acollir-se en una residència o un centre de salut, amb una maleteta. I prou. La vida explicada en mil i un objectes, en els racons i ombres d’una casa i en les cares i els colors d’un carrer que ja no veuran… anirà desapareixent, escolant-se com dies repetits sense estímuls.
Cadascú tindrà les seves raons i les seves veritats, també aquell que es pot sentir abandonat. No es tracta de jutjar-ho. Però molts no poden explicar-ho ni hi pensa gairebé ningú. Entre aquests, uns companys de vida que són els gossos i els gats. Qui tingui una bèstia d’aquestes a casa, o l’ha tingut, ho entén, i per això no podem entendre que algú els abandoni amb tota la impunitat. El desconcert d’uns éssers extraordinàriament dependents i fidels davant de l’abandó deu ser terrible. Però si es fa amb les persones…
Quan una persona ha de deixar la casa i la seva rutina ja passa un tràngol difícil. Si a més ha de deixar la seva mascota el dolor és molt més gran per la suma d’abandons i el patiment per l’altre. Un patiment mutu. En tenim exemples. Està demostrat que la teràpia amb animals és positiva i funciona. La companyia d’aquests animals, que a casa és un bàlsam familiar, en una residència és un estímul, un equilibri emocional, una distracció sana, un afecte afegit… No deu ser fàcil i potser és caríssim que algú pugui “retirar-s’hi” amb el seu gos, gat o periquito, però en força casos ens ho podríem plantejar o buscar-hi alguna alternativa amable. No oblidem que aquestes bèsties són, en general, molt bones persones. Elles no ho farien.
