Un abusador no sap que és un abusador. La seua actitud li sembla justa i en tot cas són els altres qui l’empenyen a ser-ho. El mateix li passa a un narcisista. I a un quillo –per qui em vulgui entendre. I no diguem a qui ha aprés a viure treballant només la meitat del seu calendari laboral, sigui quin sigui el nom que rebi. Deixem-ho en cantamanyanes. Remarquem que no he anomenat cap afectació mental, només alguns perfils conductuals.
No obstant, qui s’emporta la palma d’or pel que fa a la ignorància de la seua pròpia conducta és el professional mediocre. Segons el seu significat original, aquesta paraula fa referència a allò que s’ha quedat a mitja alçada en una muntanya o a mig camí. Si bé al principi descrivia quelcom acceptable o moderat, amb el temps ha passat a denominar poca qualitat o nivell baix.
Ser mediocre no vol dir ser dolent ni poc talentós, ni poc preparat per exercir una feina, que això ja implicaria ser incompetent i mereixeria una altra dissertació. Tampoc vol dir ser gandul, sinó el que fa el mínim. Per tant, critica els que destaquen, perquè si l’altre brilla posa de manifest la seua mitjania. Els mediocres estan poc avesats al canvi perquè això suposa una dedicació extra; per tant, no incorporen cap plantejament de millora. Potser no fan res malament; però justament per això, ho fan tot malament. Mai no faran una autocrítica davant un conflicte: la culpa recaurà sobre els seus caps, els seus companys d’equip o sobre el mal ambient de treball. Qui és mediocre es titlla de realista, pràctic i prudent, i sempre es compara amb el qui ho fa pitjor que ell. Ningú no neix mediocre, diuen, és una vida que ha anat perdent l’esme. Com que no ha fet cap esforç per arribar al cim, es pensa que ja és a dalt: el que sap una mica sobre un tema es pensa que ja en sap prou.
Des de la coneixença, aproparé la lupa d’aquesta argumentació a la mediocritat de determinats professionals docents. Qui mira als alumnes com si fossin transparents i procura treure’s de sobre les responsabilitats, qui aprofita qualsevol escletxa legal per agafar més part del pastís i qui justifica qualsevol fracàs basant-se en la manca de recursos és un mediocre de manual. I compte, perquè sense destruir, no arriba a construir mai res, que ve a ser el mateix. Gairebé mai el trobarem en un càrrec de responsabilitat, no perquè el declini, sinó perquè mai serà un professional mereixedor de la confiança dels seus caps. No confondre amb el mestre sorrut i aparentment malhumorat que prepara les classes amb cura o amb la professora introvertida que apareix poc per la sala de professors perquè ha de revisar es treballs dels alumnes. Aquests sumen sense fer soroll. El docent mediocre no és dels que crida a classe o exigeix bon comportament, més aviat es comportarà com un col·lega. Però a fora exigirà solucions als conflictes que la seua mol·lície ha provocat. Mai no es replantejarà la seua tasca ni buscarà activitats motivadores: a ell o a ella no li paguen per educar brètols. I és evident que no saben que en realitat neden en la mediocritat més trista. Paradoxalment, si algun dia se n’adonen ja hauran deixat de ser mediocres.
Demà, durant les reunions de benvinguda, detecteu-los, tot i que més d’un haurà trobat una excusa per no assistir-hi. Potser no serà fàcil distingir-los; us sorprendran amb acudits divertits i miraran de portar-vos al seu bàndol mentre xerreu al costat de la màquina de cafè. Compte, que la mediocritat s’encomana. La bona notícia és que l’excel·lència també.
Envolteu-vos, vosaltres que encara manteniu la il·lusió, de persones competents, proactives i autocrítiques que procuren desllorigar situacions alhora que critiquen un sistema i exigeixen millores. Distingiu entre la queixa sistemàtica i les propostes de canvi Compareu actituds i no discursos. Com diu aquell refrany antic: Qui vulgui aprendre a volar, que no s’envolti de galls dindis.
