D’uns anys ençà, les companyies de telefonia ens permeten viatjar per tota la Unió Europea i per països com Islàndia, Liechtenstein, Moldàvia, Noruega, el Regne Unit i Ucraïna sense haver d’afrontar càrrecs addicionals a la nostra tarifa local per fer o rebre trucades i per consumir dades d’accés a internet amb el telèfon mòbil. Potser a algú li semblarà poc transcendent, però diria que la itinerància o roaming és una de les grans fites de la Comissió Europea, un benefici global que les institucions comunitàries han decidit prorrogar fins, com a mínim, l’any 2032 i que ara estan negociant que també en puguen gaudir a Albània, Bòsnia i Herzegovina, Kosovo, Montenegro, Macedònia del Nord i Sèrbia. Amb una mapa d’itinerància gratuïta tan estès, encara resulta més incongruent que entre aquestes nacions no hi hagi Andorra, el país veí amb el que compartim moneda, llengua i més d’un costum i tradició, però no pas la xarxa de telefonia. M’hi vaig trobar el cap de setmana. Després de molts anys sense trepitjar el Principat, dissabte hi vaig anar, amb la sorpresa que, segons la meva companyia –i imagino que totes–, fer ús del telèfon mòbil en territori andorrà té el mateix preu que fer-ho des del Canadà, Mauritània, el Marroc, Algèria, Tunísia i Líbia. Una situació poc conseqüent amb la mobilitat diària de treballadors entre la Seu d’Urgell i Andorra o bé d’estudiants universitaris entre Andorra i Lleida o Barcelona. En qualsevol entrebanc, però, cal buscar algun detall positiu, i diria que l’he trobat. Amb les dades desactivades per no haver de patir algun ensurt a la factura mensual, vaig estar tot un dia sense mòbil. Tot i que l’instint me’l feia treure de la butxaca cada cert temps, crec que el vaig superar amb escreix. No hi estic tan enganxat com pensava.
Sessió: No iniciada
