El dret a opinar forma part del dret fonamental a la llibertat d’expressió i de pensament. Ningú ha de ser molestat o castigat pel simple fet d’expressar les seues opinions. Ara bé, una cosa és el dret a dir-ho i l’altra la validesa o el respecte que mereixi l’argument. Opinar és doncs necessari, alliberador i un bon exercici democràtic, sempre que no formi part d’un discurs d’odi o inciti al delicte. En definitiva, el dret no blinda el contingut d’una opinió.
Opinar s’ha anat convertint en un ofici difícil. El terme opinadors fa referència als columnistes que escriuen articles d’opinió en diversos mitjans de comunicació digitals o en paper. També els tertulians que col·laboren tant a la ràdio com a la televisió i premsa són elements clau per aportar pluralitat o generar debat. Expressar una opinió escrita o que quedi enregistrada significa, doncs, deixar el teu pensament a la intempèrie, això és, exposat a la llibertat d’expressió dels altres. Opinar és arriscat, no només perquè el teu punt de vista podrà ser jutjat des d’un altre punt de vista, sinó també perquè actualment hi ha certs temes que són especialment susceptibles de ser sotmesos a una opinió sense que l’opinador d’ofici sigui automàticament desqualificat.
L’entorn social, convuls o no, genera la necessitat d’emetre una opinió. La violència a l’esport, la mala gestió davant un desastre natural, el desnonament d’una família vulnerable, la falta d’actuació policial vers alguns delictes, la regulació del lloguer, el continu xoc cultural, l’inesperat resultat electoral als EUA o la suposada corrupció d’alguns polítics són exemples de situacions o conflictes que atrapen les opinions més diverses i dispars. Podem afirmar, doncs, que la ciutadania necessita opinadors formats, informats i assertius capaços de suscitar reflexió i polèmica. Tothom tenim el dret a expressar una opinió; en canvi, no tothom està preparat per enunciar un argument amb coneixement de causa, és dir parlar o opinar coneixent bé una qüestió per fer-ho de manera responsable i fonamentada. Informació, respecte i responsabilitat, aquestes serien les claus.
Aprenent de col·laboradora periodística, i conscient que em queda molt per aprendre, vaig posar fil a l’agulla després de trobar-me a l’alçada dels ulls un full penjat a la porta d’entrada d’una escola pública. Poseu-li qualsevol nom a l’escola, al barri o a la ciutat, tant fa. Disposada a aconseguir una argumentació assenyada i sensata sobre el consum de carn halal als menjadors escolars, em vaig documentar mitjançant les nombroses referències que se’n fa a google, aprofundint sobre el significat de la mateixa paraula i de la seua oposada, haram. Reconec que m’ha sorprès la informació d’algunes fonts –per exemple, que que els menús halal estiguin regulats en un decret o que les necessitats mèdiques o d’opció vegana s’equiparin a les creences religioses– però el que més m’ha capficat és el perfil baix dels opinadors al voltant d’aquesta polèmica.
Naturalment, deixo fora els discursos xenòfobs de certes ideologies, però trobo a faltar veus serenyes i amb discurs coherent. I valent. Opinar sobre aquest tema fa por, està clar. Per la represàlia social o perquè els arguments es puguin malinterpretar o titllar de poc progressistes, hi ha un espai buit que ningú vol omplir. Només –i això significa molt– he trobat diversos articles on, un cop més, l’admirada Najat El Hachmi es mostra molt crítica amb el consum (una imposició, diu ella) de menús halal a les institucions públiques, especialment a les escoles. Ferma defensora del laïcisme a l’escola com a element integrador, l’autora denuncia sovint el silenci de determinats sectors polítics que, sota el paraigua de la diversitat cultural acaben assumint i normalitzant dogmes religiosos que limiten la llibertat individual. Si no he sabut exercir el meu dret a opinar, prego m’ho feu saber.
