La vida és irònica: cal tristesa per conèixer la felicitat, soroll per apreciar el silenci i absència per valorar la presència. Per això, ara és fàcil adonar-se del bé que es vivia fa uns anys, abans que el fantasma de la crisi conduís aquesta societat cap a la misèria. I que ningú s’atreveixi a sentenciar que per als covards el futur és incert i per als valents l’oportunitat perquè tal com està el percal no ens queda res més que la subsistència, viure al dia i anar sortejant la incertesa de la millor manera que es pugui.
Com Jorge Martínez va titular un dels seus discos amb els Ilegales: “Si la muerte me mira de frente, me pongo de lado”. Una bona postura per torejar els problemes. De vegades els records cavalquen sense poder-los posar regnes, però cal dominar les brides i els estreps per expulsar qualsevol esbós de decaïment.
La dura batalla del guerrer està servida i cal trobar aquell lloc de repòs on poder donar treva a tanta velocitat. La música acompanya les nostres vides, va amb tothom (tot i que molts no la sàpiguen escoltar), posant banda sonora al moment. En aquests temps de comercialitat supina i escassetat de propostes trencadores, encara es pot gaudir dels clàssics, com ‘sus majestades’ els Rolling Stones.
La vall de llàgrimes en què està sotmesa la nostra existència cal prendre’l amb jovialitat, optimisme i pensant en el “to pa’lante” que canta Rosendo. El que un té, molts ho poden tenir, però el que un és, ningú no ho pot ser. És el tresor que ens remet a El Último de la Fila quan entona allò de “pequeñas tretas para continuar en la brecha”, pensant en la insistència de la vella cançó dient que ‘La vida hay que tomarla como viene’… Oh yeah!
