Hi ha països que es mesuren pels monuments i altres per les portes. Una porta tancada amb una dona gran de 87 anys a la vorera, després de setanta anys vivint darrere seu, diu més d’un Estat que qualsevol discurs solemne. Aquesta imatge, la de Maricarmen, ha estat l’espurna. Feia anys que el combustible estava emmagatzemat a les cambres fosques d’aquest país: lloguers que devoren sous, hipoteques impossibles i una joventut a qui se li ha ensenyat a esperar sense dir-li mai què. I, mentrestant, el Congrés dels Diputats ha tornat a fer el que sap més bé quan el carrer crema: comptar vots en lloc d’escoltar crits. PP, Vox i Junts han decidit no donar suport als decrets d’habitatge. La dreta ha fet de la negativa un costum, i ja a l’abril, amb 177 vots contra 166, va enfonsar la pròrroga dels lloguers. Dos mesos d’un alleugeriment real per a milers de famílies van quedar convertits en paper mullat.
Analitzem i comencem avui pel Partit Popular, que s’ha especialitzat a assenyalar amb el dit Moncloa. És una coartada de cartró pedra. Les competències en habitatge estan transferides a les comunitats autònomes des de fa dècades, i el PP en governa la majoria, en solitari o amb el concurs de Vox. Són elles les que decideixen sobre sòl, habitatge protegit, parc públic i política urbanística. Qui té les claus de la casa no es pot queixar que no s’obri la porta. Si el model del PP funcionés, els seus territoris serien oasi de lloguers raonables, i el que hi ha són els mateixos preus impossibles i les mateixes cues de joves davant de la finestreta d’una emancipació que no arriba. I és que, reclamar “oferta” mentre es bloqueja qualsevol mesura que protegeixi l’inquilí és predicar la pluja i vendre paraigües. I tombar un decret que hauria evitat desnonaments com el de Maricarmen, per oferir després una suposada llei alternativa pensada per desallotjar amb més rapidesa, no és política d’habitatge. És política de pany. Junts mereix capítol a part, perquè la seva posició és la més difícil d’explicar a qui dorm a la cambra de la seva infància als trenta-cinc anys. Es presenta com a partit de país, defensor de la gent de Catalunya, i no obstant vota una vegada i una altra amb PP i Vox, els seus teòrics rivals de manual, per deixar sense efecte mesures que protegien els seus. Parla de seguretat jurídica i de petits propietaris, arguments que mereixen respecte, però els fa servir com una clau anglesa per bloquejar tota la resta, inclosos els frens als grans tenidors. No es pot dir “parem als fons voltor” i, a l’hora de la veritat, deixar que els voltors segueixin sobrevolant La política del xantatge calculat, la del “ja negociarem mentrestant”, té un preu, i ho paguen els que no poden esperar. Perquè aquests voltors existeixen i no són una metàfora. Són fons que compren blocs sencers com qui compra fitxes de casino, que veuen en un edifici una rendibilitat i en una família una nosa. La seva aritmètica és neta i la seva consciència, també, perquè mai no veuen la cara del desnonat. Han convertit la necessitat més elemental, un sostre, en una mercaderia financera i l’han fet cotitzar. Mentre uns compten beneficis, altres compten els dies que els queden a casa seva. Aquesta indiferència davant del dolor aliè té un nom que no necessita adjectius: inhumanitat. Hi ha qui anomena això mercat. Jo en dic saqueig amb corbata.
Dit això, seria deshonest eximir el Govern progressista. Ha fet coses: la Llei d’Habitatge del 2023, mesures de protecció a inquilins, plans estatals. Però vuit anys de govern conviden a preguntar-se si n’hi ha hagut prou, i la resposta que porta el carrer escrit a les pancartes és que no. Falten habitatge públic a gran escala, un parc de lloguer assequible que no sigui una promesa de legislatura i la valentia de plantar cara als interessos que sí que s’han sabut organitzar. Tampoc ajuda governar a cop de decret sense haver teixit abans les majories, per després lamentar que no hi siguin. La necessitat de pactar és una dada de l’aritmètica, no pas una excusa. Qui ha tingut el poder durant tant de temps ha d’acceptar que part del cansament també li apunta.
I mentrestant, ells. Els que han plantat les tendes a la Puerta del Sol i s’han concentrat davant del Congrés. Trenta minuts de silenci absolut i, després, l’esclat: “Vergonya, vergonya!”. Ni un vidre trencat, ni un insult gratuït. Joves que podrien no haver-se resignat i han optat pel civisme més exigent, quedar-se a la plaça fins que algú escolti. No demanen privilegis. Demanen una cosa tan antiga com la civilització: un lloc on viure sense renunciar a viure. Davant la ceguesa dels despatxos, han donat una lliçó de ciutadania que molts dels seus representants no sabrien impartir.
Els polítics que avui hi han votat en contra passaran, com passen les legislatures. La memòria dels que no van poder pagar un lloguer, dels que van veure com s’enfonsava la llar de la seva àvia, dels que se’n van anar a una altra ciutat o a un altre país per no trobar un lloc aquí, no passarà tan de pressa. Una societat que deixa la seva joventut a la intempèrie no mereix anomenar-se societat: és, com a màxim, un edifici amb moltes finestres il·luminades i ningú a dins que s’ho pugui permetre. Potser encara hi ha temps d’obrir la porta. Però la plaça no es buidarà amb discursos.
