En el sistema capitalista l’habitatge és un actiu real que funciona com actiu d’inversió amb un mercat secundari (mercat on el que es compra i ven s’ha comprat i venut anteriorment moltes o poques vegades) on actuen fons d’inversió voltors i no voltors, i societats cotitzant en borsa dedicades a la gestió d’habitatges. Ens podem fer, ara, la següent pregunta: és possible aconseguir una producció assequible per tothom d’un habitatge? I la resposta és que si.
Keynes va parlar de la inversió pública como a correctora de les insuficiències i deficiències del mercat i, a més, la influència que tenia aquesta despesa pública en un augment de la producció. Ens explicava que aquesta acció pública tenia l’objectiu de regular el mercat, ara bé, quan no n’havia prou amb la regulació l’administració pública tenia que intervenir actuant com agent productiu. Doncs, bé, això és el que no es fa, decrets i més decrets per regular sense executar, no s’intervé el mercat.
HI ha dues vies per aconseguir habitatge social: 1) L’exemple d’Habitat3 a Barcelona on el lloguer es finançat per l’arrendatari i l’Administració. 2) Construcció directa pública. L’Estat construeix carreteres, escoles, instituts, universitats, hospitals, clíniques parcs, jardins, espais esportius i aquells bens d’ús col·lectiu que són de necessitat bàsica. Com que l’habitatge és un bé de primera necessitat, amb l’única diferència que l’ús aquí és individual, l’Estat hauria de fer el mateix que fa amb els altres bens esmentats. Es podria dir que ja es fa això, fan concursos públics per la construcció d’habitatge protegit igual que es fa quan es construeixen els altres bens assenyalats. Aquí hi hauria d’haver la diferència, aquí no hi hauria d’haver cap tipus de concurs, sinó que la mateixa administració hauria de construir. No és difícil, cal voluntat política. Primer hauria d’haver una col·laboració dels tres nivells de l’administració, central, regional i local. Hi ha molts ajuntaments, els més grans tots, que tenen empreses amb 100% de capital públic, organismes autònoms o instituts dedicats a la gestió d’habitatge social, doncs, bé, aquestes entitats podrien construir els habitatges, i en el supòsit que hi hagués algun problema jurídic es constitueix una empresa pública participada exclusivament per les tres administracions. No es van constituir el FROB i la SAREB (ara CASA 47) per la crisi bancària? Molt mes justificada seria la creació d’aquesta empresa pública per a la construcció d’habitatges, en el supòsit, com hem dit, que no poguessin actuar els organismes municipals.
No cal acudir ni a la física quàntica ni a la fusió nuclear, és tot fàcil. Per què no es fa, per què no s’intervé? Jo diria perquè el cost polític d’aquesta intervenció és molt alt. El primer que passaria es que el lobby constructor, recolzat pels fons voltors, parlarien de competència deslleial i perillaria conservar l’estatus polític, tanmateix, aquesta és la solució, no hem d’oblidar que a través d’aquesta construcció pública s’estalviaria el benefici empresarial de la constructora i, per tant, el cost de l’habitatge baixaria.
No hi ha manera, a Espanya, d’instaurar una intervenció directa. Fins i tot quan la SAREB abans i CASA 47 ara, venen o cedeixen algun dels habitatges que tenen no ho fan directament, ho fan a través d’un intermediari. Per què els immobles d’aquestes dues empreses públiques no s’utilitzen, directament, per habitatges de protecció social, lloguer o venda? Hi ha solucions.
