Quan Ada Colau es va embarcar amb la flotilla em penso que ja vaig dir a Ràdio 4 que era el primer acte de campanya de l’exalcaldessa. Em pensava que parlava de les municipals però com que la cosa s’ha accelerat sembla que ara liderarà la llista de l’espai a l’esquerra del PSOE que també tenia pretensions de representar Gabriel Rufián. I és que la política té aquestes coses. Que un dia diguis en un plató que et retires de la gestió de la cosa pública i l’altre t’aixequis tornant a posar la teva foto als cartells electorals. Res a dir si el que els agrada és això. Ara bé. En aquesta precampanya que ara comença em sembla que en veurem (i en sentirem) de l’alçada d’un campanar i, com acostuma a passar des que el Procés va embarrancar, republicans i juntaires es tiraran els plats pel cap pels platós de televisió i allí on calgui. Per això també acostumo a dir a la ràdio (o a escriure en aquestes línies) que això de la independència ja ho haurà de fer una nova generació perquè el que és aquesta ja no té possibilitats d’èxit. Mentrestant, i també gràcies a les eleccions, el nou finançament de Catalunya que havien pactat ERC i el PSOE queda congelat i ja veurem com ho entoma el nou Govern. I sí. El que havien pactat era la xocolata del lloro en cas que la majoria del Congrés dels Diputats hi votés a favor. Però tot i saber que el que necessita Catalunya és un concert econòmic com el basc i no succedanis com el que es va acordar de tenir els milions de més que arribarien a no tenir-los hi ha un bon tros. Peix al cove, que deia la Catalunya pujolista ara reivindicada per ERC. Mentrestant anirem parlant de decrets d’habitatge, que estan molt bé però que tothom sap que no serviran per arreglar un problema que ve de lluny i que no se soluciona amb 48 hores. Però en aquest país som així. Identifiquem un problema i ens pensem que la política ho pot solucionar en quatre dies. És més. Ni que s’hagués fet bé, com toca, amb seny, escoltant tots els actors afectats i sense l’error de legislar en calent, tampoc s’arreglaria al cent per cent. Però el realisme màgic és una de les grans fites que ha tingut la literatura espanyola. El que passa és que està molt bé pels llibres de García Márquez però no per la realitat, molt més crua i difícil.
Sessió: No iniciada
