Un cop més ens apuntem a la celebració de les Jornades Europees del Patrimoni. Una iniciativa que aquí coneixem des de 1991 i que aquest any sumarà al continent més de 70.000 activitats amb uns 30 milions de visitants. Hi participen uns 50 països, és a dir els de la Unió i alguns altres que són signants d’una Convenció de 1954. D’acord amb la informació servida pel Consell d’Europa, Catalunya és, amb diferència, un dels llocs on s’han programat més activitats.
Aquí l’edició de les JEP 2026 es fa aquest cap de setmana, i segur que ens felicitarem de l’èxit pels milers de participants en les activitats i visites. Podríem pensar que això vol dir que apreciem molt els nostres monuments, els espais naturals protegits i tot el patrimoni immaterial que ens explica i ens fa com som. Lamento la decepció però crec que més aviat és al contrari. Ens afegim a la celebració perquè ens falta molt per resoldre i encara més per descobrir o recuperar.
No podem quedar satisfets amb l’aparador d’un dia quan molts monuments ens cauen al cap i quan se’ns desfan a les mans tots aquests tresors del passat. La temàtica que Europa ha proposat aquest any (i que en alguns programes s’ha obviat) és Patrimoni en risc: reviure, resistir, reimaginar, posant de manifest l’alta vulnerabilitat de tots aquests testimonis a causa del canvi climàtic, la mercantilització, el tràfic il·lícit, la degradació ambiental, els atacs a la memòria col·lectiva o les amenaces de la globalització a les identitats. De fet, a les convencions que protegeixen el patrimoni arquitectònic i l’arqueològic s’hi afegeix l’esment a la carta europea de les llengües minoritàries, i també tots els reptes que la diversitat ens planteja.
El fonament i el sentit profund del patrimoni, que és la transmissió a les generacions següents, ens obliga a acompanyar aquests béns que volem protegir amb un seguit de valors que estan tant o més en risc que els elements materials. La celebració d’aquestes jornades, tant lúdica i gratuïta com vulgueu, ha de ser un primer pas per a la implicació i per posar en evidència que aquest llegat és de tots, que el patrimoni és una realitat comunitària. No és el dia dels especialistes, ni dels col·leccionistes ni dels salvadors ocasionals, i encara menys de les administracions que s’apuntaran l’èxit. És una nova ocasió per pensar què deixarem, i com, als que vindran.
