L’11 de juny de 2024 va entrar en vigor la Llei d’Amnistia que esborrava qualsevol responsabilitat penal que s’hagués imputat o es pogués imputar per actes relacionats amb el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Dos anys i quatre mesos després, aquesta llei encara no s’ha aplicat a un bon nombre dels dirigents polítics i ciutadans que van promoure o participar en aquells actes.
Espero que aquest fet, que tots nosaltres hem viscut en directe i al qual potser inclús li hem arribat a trobar una certa lògica, serà motiu d’estupefacció i d’estudi d’aquí uns anys a les facultats del ram. ¿Com ha pogut ser que una llei que es va dictar per ser aplicada a uns supòsits concrets, que tots sabíem quins eren, no se’ls hagi aplicat desprès de més de dos anys? No hi havia cap dubte sobre els fets i les persones que s’havien d’amnistiar. Ho tenia clar el govern, ho tenien clar també els legisladors i també li tenien els jutges que l’havien d’aplicar. Bona prova d’això és que inclús aquells legisladors i jutges que s’hi van mostrar contraris van argumentar que s’havia dictat per beneficiar uns ciutadans concrets en contra del principi d’igualtat.
Se’m podrà dir que la justícia espanyola és molt lenta i no tindré més remei que estar-hi d’acord. Però no és aquesta la causa principal del retard. De fet, el mateix govern i els legisladors que la van aprovar devien ser conscients d’aquesta lentitud estructural i van preveure que l’amnistia fos aplicada amb caràcter “preferent i urgent”. És més, com que també sabien que això no garantia gran cosa (hi ha “judicis ràpids” que s’assenyalen a més d’un any vista), van disposar expressament que les decisions sobre amnistia s’havien de dictar “en un termini màxim de dos mesos”.
No. El problema no ha estat aquest. El retard ha estat ocasionat per l’obstrucció conscient de certs elements de la judicatura a l’aplicació de la llei a aquells que tots sabíem que n’havien de ser beneficiaris. I amb aquesta finalitat han plantejat dubtes sobre la constitucionalitat de la llei, sobre la conformitat al dret de la Unió Europea o, simplement, s’han negat a aplicar-la basant-se en arguments que difícilment s’atreviria a sostenir un estudiant dels primers cursos de dret. També s’han afegit a aquesta bateria d’atacs, com és lògic, els recursos interposats per legisladors o per governs de partits que hi eren contraris. En resum, si no m’he descomptat, el Tribunal Constitucional porta dictades més de vint sentències relacionades amb la llei i més de seixanta interlocutòries resolent incidents connexos. I, com ja sabeu, el Tribunal de Justícia de la UE també s’ha hagut de pronunciar sobre la legalitat de la llei.
I tot això no és una digressió més o menys acadèmica. Hi ha persones que continuen condemnades sense haver-ho d’estar, n’hi ha que esperen judici i n’hi ha que no poden tornar al seu país si no volen ser empresonats, per aquesta causa. Com es demostra tant sovint, el dret no es confina en els papers i els despatxos, sinó que transcendeix a les persones i a la justícia.
Dilluns d’aquesta setmana sembla que s’ha dissipat l’última excusa estrambòtica que intentava justificar la inaplicació de la llei. Esperem que realment ho sigui.
